ESCÒCIA ESSENCIAL
RECORREGUT HISTÒRIC-SENSITIU
Text i fotografies Miquel Àngel Diez i Besora
TheHangingBook.com
2009
Primera edició, octubre del 2009
©
l’autor, 2009
La
propietat d’aquesta publicació és de TheHangingBook.com
C/
Paredes 17 pral. 1era 08003 Barcelona
Alçat al capdamunt d’aquest inhòspit
indret, batut per una brisa que congela, he vist des que sóc el fonament
d’aquest territori davant els meus ulls moltes formes de vida canviar. La
guerra, la sang vessada massa fàcilment durant tants segles, la gana i la
desolació, junt amb l’alegria de les festes en comunitat, la joia col·lectiva,
l’esperança en una societat millor, les conquestes materials i tecnològiques,
aquelles marques més profundes damunt meu us les narraré.
Vaig renàixer després que una
imponderable massa glacial s’enretirés de la meva esquena tornant allà cap al
Pol Nord. Així vaig començar a veure les obres d’aquests saberuts habitants, pacients
com un roc, tenaços com el vent, volubles com les ones del mar. El quiet, immens
oceà congelat, llarga catifa de blau tenebrós, no gosa arribar a la vora del mar.
El verd, omnipresent em cobreix impetuós i es precipita sobtadament al arribar
al mar. Cap concessió, aquí estic jo, allà romandràs tu. El mar sempre fou una
gran protecció. Encara que poc va poder fer per aturar la tempestat víking allà
cap al segle IX. Ells varen ser capaços de superar les hostilitats que presenta
aquest “limes” del món. Amb aquells colons del nord aquestes terres es convertiren
en un perfecte mantell. La mentalitat saquejadora dels víkings portà a aquests
a una incontrolada tala d’arbres a fi d’obtenir material per a la construcció
de les seves naus. Des de llavors, orfes d’arbres, les illes que foren
dominades pels víkings són perfectes horitzons.
Sempre fuetejada pel vent, aquest
em deixa a la vista com roca viva. Tan severs bufen els cels que sols una turmentada
herba i matolls recollits en si mateixos planten cara als seus embats. Ones al
mar de difícil navegar, ones als prats quan el vent fa carícies en vol ras. Un
dia, fa més d’un segle i mig, la marea s’aixecà tant i el vent rugí tan fort a
les septentrionals Illes Orkney que s’emportà la capa del sòl de gespa i fang,
deixant al descobert la runa secular que amagava l’antic poblat vora al mar de Skara
Brae.
Veus els treballs d’aquesta gent de
fa 3.000 anys? Sàviament aprofitaven tot allò que la naturalesa els donà i
saberen tanmateix defensar i protegir-se dels atacs de l’exterior. Construïren
en pedra els anomenats “brooks”. Per sota de l’obra visible des de l’exterior
un seguit de galeries recorre les entranyes d’aquest particular poblat.
Habitacions familiars, tallers, espais cerimonials; testimonis d’una societat
comunal.
Des de sempre han arribat les ones del mar a aquestes abruptes costes, a platges
que desapareixen amb la marea, per aparèixer immenses i cobertes d’algues,
aliment de gavines i corbs. Igual de consubstancial que els elements de la
natura, sembla a l’Escòcia de tots els temps, la sang, l’espina dorsal, l’ADN
celta. Habitada des que el gels de la glaciació es van retirar de l’illa de
Britannia, es creu que arribaren cap al 2000 abans de Crist en aquella illa els
primers pobladors de llengua i cultura celta. Són aquests els anomenats Q-Celts
de les actuals llengües irlandesa, gaèlic escocés i manx de l’Illa de Man.
Agrupats en petites explotacions ramaderes, lligats íntimament a les riqueses
del bosc, els poblats celtes eren uns recintes fortificats que acostumaven a
alçar-se al capdamunt d’un turó. Juntament amb el cabdill militar, el sacerdot tenia
una posició predominant en aquestes societats. Les funcions del Druida anaven
més enllà de la litúrgia religiosa. També abraçaven la sabiduria mèdica.
L’arqueologia continua rescatant elements amb els que entendre millor
aquella societat primigènia, la primera civilització d’Escòcia. El mestratge de
la forja del ferro, l’elevat respecte de que era objecte la figura del druida,
una íntima relació amb la naturalesa, de la que emanaven i es personificaven
els seus deus, el gust per la pintura corporal, l’habilitat per intricats jocs
decoratius de línies on es confonen el començament i la fi, són alguns dels
trets més representatius dels celtes. El contacte amb els romans, militar i
comercial, a partir del Segle I D. C transformà notablement les diferents
tribus celtes, destacant la dels caledoni pel seu poder de confederar a les
altres tribus. El comunitarisme anà derivant cap a societats més
jerarquitzades. En paral·lel al druida el cabdill militar anà prenent més
importància, acaparant riqueses i poder polític fins a la creació de regnes amb
la unificació de les diferents tribus. Ja un cop desaparegut l’element romà,
poc quedava d’aquell igualitarisme primigeni, amb una classe nobiliària ben
establerta i perpetuant-se hereditàriament en el poder polític.
Els romans mai pogueren derrotar als celtes de Caledònia. Qui sí pogué
donar una estocada mortal a la manera celta d’entendre el món fou el cristianisme.
Amb els primers missioners començà la mala premsa envers les pràctiques
curatives dels druides. Se’ls acusava tanmateix de practicar sacrificis humans.
Molts d’aquests druides continuaren amb les seves pràctiques fins ben entrar
l’any mil. El primer cristianisme, el portat des d’Irlanda, organitzat entorn a
comunitats monàstiques tolerà fins a cert punt les pràctiques druídiques en el
que respecta a la medicina. Fins i tot hi ha la hipòtesi que molts dels druides
pagans acabaren reciclant-se en monjos cristians, en una època en que la
llengua del poble encara era el gaèlic. Morí definitivament l’espiritualitat
celta i el saber dels druides amb l’arribada i conquesta d’un nou cristianisme
a Escòcia, el catòlic i romà.
EMPEDRATS
Presos per una sempiterna epidermis
d’humitat, transformats al sol en escames lluents, donant un còncau relleu als
carrers de la ciutat, els cubs de fosc gres ho aguanten tot, als humans i als
elements. Cotxes advertits des d’una milla enllà, pel galopar dels pneumàtics
sobre l’irregular ferm, semblen lliscar fora de control sobre la trama de
carrers. Les dones presumides que s’arrisquen amb talons, arreu van mirant cap
al terra evitant un fatídic entrebanc. I allà on la modernitat s’ha imposat
grosses lloses planes conformen l’acera, que viu, de gris fosc, ennegrida per
la pluja i la foscor. Grans feinades tenen els operaris per refer els carrers. És
veu als treballadors carregant les lloses entre dos, abillats amb uns ganxos
per transportar el que caurà sobre una capa de sorra i allà es quedarà,
perdurable, perpetuant l’esperit petri, solemne d’aquesta ciutat,
Edinburgh.
Són aquests carrers de lluents llambordes, arrenglerades, marcant un
lleuger relleu, còncau paisatge urbà, la més material i quotidiana herència
dels romans. Aquest poble conqueridor i organitzador, amb els caledonis van
topar. Juli Cèsar va ser qui primer a la Britannia entrà. La terra de l’estany va ser
conquerida però mai romanitzada. Sota diferents emperadors i governadors
establers a la Britannia
es succeïren virulentes campanyes militars, fundacions de ciutats i fortaleses
que pretenien la pacificació de l’illa. En el temps de Domicià, el governador
Agrícola emprengué una campanya cap al nord a fi de sotmetre a les tribus
caledonies. Ja sabia Agrícola que per imposar la Pax Romana primer
hauria de vèncer la feresa del que els romans anomenaren pictes, aquells
bàrbars del nord que anaven pintats. L’aposta del governador també hagué de fer
front a les inclemències meteorològiques.
Antic post de policia al New Town (Eixample) d’Edinburgh.
La campanya militar de la legió II Adiutrix completà una primera incursió amb
èxit. Pacificat el sur d’Escòcia i establerts diversos castrum es podia
planejar una més ambiciosa campanya cap al nord. Resseguint la costa i entrant
tímidament per el que avui en dia són les ciutats de St. Andrews, Aberdeen, Inverness,
els romans pogueren anar fundant diversos castrum i continuar l’expedició. Diverses
batalles amb una sort dispar i el desgast anímic de transitar paratges
inabastables a semblança de la fi del món, feren repensar l’oportunitat
d’entestar-se en una conquesta total.
La batalla de Mont Graupius al 84
D.C, favorable als romans, marcà segons l’historiador Tacitus la submissió
final de les tribus de Britannia. Pírriques victòries, car al 122 l’emperador
Adrià es decidí a construir una imponent muralla més al sud d’on havia arribat
Agricola, que separés als indomables caledoni dels celtes i romans del sud.
Aquella frontera correspon gairebé al que avui en dia és la frontera que separa
Anglaterra d’Escòcia. La intenció d’Antoninus de portar la frontera més al nord
(línea Glàsgow-Edinburgh) aixecant una altra muralla al 142 D.C va ser pot
reeixit. A l’entrada del Segle III la frontera entre l’Imperi i els bàrbars a
Britànnia es tornava a trobar a la muralla d’Adrià.
Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com
VAQUES
Vaques
tranquil·lament pasturant, arreu trobem vaques blanques de grans taques negres,
lleteres, manses. La nutritiva llet que alimenta als escocesos ve d’aquest
centenars de milers d’animals que pasturen a l’aire lliure en un immens suau
paradís d’herba. Aquesta massa de bondadosa carn es convertirà en un tetrabrik
de cremosa llet despatxada en abundància arreu, des de grans hipermercats fins
al quiosc de premsa de la cantonada. Als restaurants gaudeixen els carnívors dels
magnífics entrecots “Angus”. Aquest serà el destí d’unes altres vaques, negres
o roges, conegudes com a “Angus”. Abunden aquestes vaques al comtat d’Aberdeen.
Són les terres on s’el.labora el whisky, terra també enriquida pel petroli del
mar del nord.
Vaques
blanques, més o menys tacades de negre, les anomenades Frisies i Northumberland
del Nord d’Anglaterra donen moviment al quiet paisatge escocés de nord a sud. I
per la ciutat, mirant postals del camp, una altre vaca s’apareix al visitant
àvid de ser sorprès i de trobar particularitats en el país que visita. Quelcom
semblant a un búfal, amb banyes, amb un pel llarg i net, batut pel vent, marró
fosc, i unes banyes imposants, la mirada entre estulta i amenaçant. “-Jo vull
veure aquestes vaques”. Highlanders es diuen. “-M’aniré a fer un volt per les
terres altes”. L’únic que vaig aconseguir va ser veure una simpàtica vaca
highlander a l’entrada d’un restaurant rural, immòbil, inofensiva, de fibra de
vidre.
A
la mateixa època que les ovelles eren introduïdes en massa tot desplaçant als
improductius pobladors de les terres altes, la vaca Highland començà a veure’s
desplaçada per una vaca forastera. Vinguda d’Holanda, la típica vaca lletera frisona
començà a arraconar a la vaca Highland. Malgrat les
Vaques pasturant al sud del país, a la regió de les Borders. El nom és del tot apropiat ja que significa frontera, la d’Escòcia amb Anglaterra.
exportacions de cadells d’aquesta vaca
autòctona escocesa i la protecció que mereix per part d’alguna associació, la
vaca Highland és ben minoritària. Ella no va poder suportar, com ho va fer la
vaca Angus, la invasió de la vaca lletera holandesa. La vaca highlander és un
hàbil herbívor ben adaptat a les condicions ecològiques d’aquestes terres. De
llarg pelatge, d’un marró daurat, es capaç de suportar impertèrrita les
inclemències de la constant pluja i vent del nord.
Avui en dia, aquesta vaca autòctona
es cara de veure. Hom ha de buscar aquells paratges gairebé salvatges, a certa
altura on altres races de vaques no poden viure. Sense grassa a la pell,
protegida de les inclemències del temps gràcies al llarg pelatge, la vaca
Highland sap trobar el menjar allà on altres vaques no hi arriben. Veient-la
tan quieta, rude, primitiva, sembla inevitable que un animal d’aquestes
característiques físiques hagi evolucionat aquí.
Aquesta successió, solapament,
convivència, a voltes domini d’una raça vacuna sobre una altra sembla ser un
espill de l’estratigrafia ètnica del poble escocés. Com a tants d’altres llocs
la història comença a Escòcia amb els romans. Ells foren els qui començaren a
escriure de les tribus que habitaven en aquelles llunyanes terres, cobejades
per l’estany. Anomenats originàriament Caledonis, se’ls va acabar coneixent com
a pictes. Sembla que aquest poble celta tenia la costum de pintar-se. Això
cridà fortament l’atenció a les legions que s’enfrontaren amb aquestes tribus.
L’atribut celta, com hem vist en un altre apartat, fa referència a una gran
multitud de branques originàries d’un mateix tronc primigeni. Cap al Segle V
D.C un picte, per llengua i costums tenia poc a veure amb un celta irlandès.
Amb el desmembrament de l’Imperi
romà els moviments de pobles bàrbars es va generalitzar a tot Occident. Al
llarg del Segle V l’illa d’Irlanda dividida en cinc regnes havia experimentat
una sèrie de moviments en que un dels regnes acabà sent el preponderant. A
l’actual Irlanda del Nord, la família regnant de l’Ulster va veure en el mar
una sortida al seu arraconament i annexió per part del regnat veí més poderós.
Aquests gaèlics d’Irlanda del Nord eren els Scots. Creuant el mar d’Irlanda
començaren a establir-se en una franja entorn a la costa occidental d’Escòcia consolidant
el Regne de Dal-Riata. Un punt clau de desembarcament, un nexe d’unió entre la
terra mare i les noves terres a colonitzar fou l’illeta d’Iona. Aquest nom està
íntimament lligat a St. Columbus, figura clau en la cristianització dels Scots.
Iona seria fins a l’època de les ràtzies víkings, l’epicentre de la vida
religiosa i cultural del Regne dels Scots. L’assumpció de la religió cristiana
de litúrgia celta, va transcórrer en paral·lel al progressiu enfortiment del
regne dels Scots en tota la costa central occidental fins l’estuari de Forth on
estaven assentats els angles.
Tenim a les darreries del Segle VII
un mapa prou definit dels diferents pobles que habitaven el que encara era una
Escòcia dividida. Al territori sud-oest s’assentaven els bretons, ètnicament
germans de gal·lesos i bretons de l’actual Bretanya. A la costa sud-oriental,
tenint com a capital l’actual Edinburgh es trobaven els àngles. La resta del
territori, el més agrest i menys fèrtil, era habitat per pictes en un estat més
o menys civilitzat, tenint com a capital Scone, a prop de Perth. Continues
guerres, pactes i matrimonis feien d’aquestes àrees d’influència quelcom
bastant voluble. L’arribada d’un altre poble, els víkings, fou el detonant de
grans moviments tectònics.
Encara ressona avui en dia, en el
sentiment dels escocesos, la paor que deuria esdevenir-se quan començaren les
inesperades ràtzies d’aquells bàrbars nòrdics. Una fita en la història
d’Escòcia és el saqueig i la matança ocorreguda en el monestir d’Iona, centre
espiritual dels Scots. Això succeí al 795. En poques dècades els víkings
s’alçaren en amos del Mar d’Irlanda, senyorejant l’entera Irlanda, les
Shetland, les Orkney, l’illa de Man, les Illes Hèbrides i tota la costa
occidental d’Escòcia. Els Scots, de la seva terra fundacional de Dal-Riata al
voltant de l’actual Glasgow, tingueren que desplaçar-se més cap a l’orient i a
l’interior. Penetrant en territori picte i angle tres pobles col.lisionaren per
l’hegemonia del que un dia fou Caledònia. Pictes i scots establiren acords i aliances
matrimonials per fer front al víkings. Un cop estabilitzada la “frontera” amb
els víkings, scots i pictes es decidiren a taponar als àngles. Aquests havien
configurat el regne de Northumberland amb capital a l’actual Newcastle. El
sud-est d’Escòcia fou angle fins a la batalla
d’Athelstaneford al 832 en que pictes i scots feren fora als angles.
Un cop estabilitzades les fronteres
fou el moment de la política interna. Quins dels dos elements, l’scot o el picte
acabaria imposant-se en la progressiva fusió ètnica que possibilitaria la
unificació d’Escòcia? La prompta adopció del catolicisme per part dels reis
dels Scots, amb la conseqüent classe de monjos-funcionaris, avesats en el llatí
i en la cultura escrita va donar cert avantatge
als scots envers als pictes. Però el triomf definitiu dels scots sobre els pictes
arribà amb el rei Kenneth MacAlpin. Aquest rei dels scots, casat amb la filla
del monarca dels pictes acabaria coronant-se com a rei d’ambdós pobles. És
significatiu que escollís Scone com a lloc per a la seva entronització, allà on
els reis pictes sempre havien estat coronats. Kenneth MacAlpin diposità a Scone
per a posteriors coronacions la “Stone of Destiny”, portada pels primers Scots
que trepitjaren Escòcia des de la
Irlanda natal.
Coronar-se rei d’scots i pictes era
un gran pas. Però tan sols era una unió precària de dos pobles en la cúspide de
l’estructura de poder. Llengües, lleis, l’obediència dels nobles envers als
reis, en totes aquestes esferes no hi havia cap tipus d’unió. Algunes cròniques
parlen d’una maniobra maquiavèl·lica de Kenneth MacAlpin per assegurar-se un
autèntic domini sobre el regne dels pictes. Es creu que Kenneth MacAlpin va
convocar a tots els nobles pictes a un banquet. Un cop tots ells al menjador es
van tancar les portes. Còmodament se’ls va assassinar des de l’exterior a
través de les finestres, amb fletxes, llances i altres armes que acabaren amb
tota la noblesa picta. Havia llegit el rei dels scots l’èpica d’Ulises? Que
d’útil és la cultura. La cultura oral picta en canvi, mai havia alliçonat als
seus nobles sobre la possibilitat d’un parany tan sanguinari i efectiu.
Sigui certa o no aquesta història de
traïció, el fet es que en poques dècades ja no es tornà a parlar més dels
pictes. Les esteles amb baix relleus que es veuen escampades al llarg del
nord-est d’Escòcia, solitàries en mig del verd, o concentrades en cementiris mil·lenaris,
amaguen encara molts misteris per desxifrar. Intriga als historiadors la
rapidesa amb que va ser fulminat el regne dels pictes i la seva cultura. Va ser
la d’scots i pictes una fusió pacífica? Va ser la caiguda de la monarquia picta
benvinguda per la pròpia població, que havia sofert durant massa temps la
jerarquització i l’abús de la classe militar? Sigui com sigui, a Kenneth
MacAlpin se’l pot considerar com a autèntic fundador polític d’Escòcia. Ell engrandí
el Regne d’Alba, Escòcia en gaèlic, una vasta extensió regida per un sol
monarca. Scots i pictes, ara amalgamats, compartirien ara un sol destí. El que
es podia haver anomenat Pictland si hagués prevalgut l’element Picte, s’acabà
anomenant Alba o Scotland (del llatí Scotia) a l’imposar-se el poder de la
monarquia scot.
El següent damnificat en la carrera
d'èxits de la monarquia dels scots foren els bretons del quadrant
sud-occidental d’Escòcia, organitzats entorn al regne d’Strathclyde. Durant el
regnat del rei dels scots Malcolm II, el regne Strathclyde acabaria perdent la
seva identitat. Així que a mitjans del Segle XI, el que abans era un complex
puzle de tribus i pobles més o menys afins, en aliança o en guerra, havia
quedat reduït a una disputa entre uns scots dominadors de la terra ferma
enfront d’uns víkings senyors de les illes i territoris del nord.
ESTUARIS
Mira,
que magnificent s’estén més enllà de la vista aquesta llengua de mar, retallant
la terra a queixalades. A voltes sembla un llac per després escurçar-se fins
amagar-se i confondre’s amb un riu. Quines aigües de negre marbre al llarg
hivern, que amb el bon temps vesteixen de morada frescor els verds prats de
quieta vegetació, camins per experts mariners i tomba d’estrangers, inabastable
continent de mil amagatalls en temps de repressió i de bandidatge, tants cops
s’han tacat de roig aquestes aigües…
Cruenta fou la gran batalla naval de
Largs, en que scots i víkings es disputaren el domini sobre les illes Hèbrides.
Fou llavors, al 1263, quan la sobirania que Noruega havia exercit sobre les
illes Occidentals i les Hèbrides tocà a la seva fi. Amb aquella batalla i el
subseqüent tractat de pau entre el rei escocés i el derrotat rei noruec, les
illes Shetland i Orkney també començaren a vascular a l’òrbita d’Escòcia. Abans
de finalitzar el segle XV, tots els territoris que temps enrere foren saquejats,
colonitzats i senyorejats pels caps víkings, passaren a la corona escocesa. Amb
el canvi de sobirania es truncà la sort dels habitants d’aquells territoris. A
un règim de llibertat en l’ús i assentament de la terra li succeí un
vassallístic règim feudal. Malgrat el trauma i els canvis culturals que
hagueren de viure els pobladors de les últimes terres incorporades al que avui
en dia és Escòcia, l’herència víking encara perviu fortament. El dialecte noruec
es va perdre ja fa dos segles, però la toponímia i l’urbanisme d’Oarkney i
Shetland sorprenen al visitant i ens informen de l’herència víking en aquestes
illes septentrionals.
Cap al 793 arribaren per mar uns
hàbils mariners pagans d’Escandinàvia que no dubtaren en saquejar i massacrar
el lloc sagrat d’Iona. Allà es trobava el
Vista des del poble
d’Ullapool, a les Higlands, al nord-oest del país. Des d’aquest poble fundat a
finals del segle XVIII com a facturia-colònia pesquera, surten els ferris cap a
la Illa de Lewis.
centre
espiritual de la jove nació de Dalriata, antecessora de l’actual Escòcia. Iona,
fou el pont entre aquells Scots vingut d’Irlanda i les noves terres
conquerides. Iona fou un centre monàstic del cristianisme celta des d’on
cristianitzar les terres de la pagana i druídica Escòcia. Hagueren de passar
segles per a que es pogués restaurar la riquesa i influència d’Iona, lloc
escollit per a alguns monarques com a panteó reial.
Sobre la violència víking els
estudiosos no es posen d'acord. Alguns historiadors afirmen que la colonització
de les illes Shetland i Orkney fou pacífica, cohabitant natius amb nouvinguts.
Aquest conjunt d’illes septentrionals pertanyien al món picte abans de
l’arribada dels víkings. La llunyania d’Orkney i Shetland respecte de la terra
ferma les havia deixat en un estat civilitzador força ancorat al passat, a
l’edat de bronze. Les pedres neolítiques del Ring of Brogbar i el poblat de
Skara Brae són un límpid testimoni de com podia ser la vida dels pobladors
d’aquelles illes que tenen a l’immens oceà com a únic horitzó.
Els colons víkings arribaren a
aquestes terres atrets per les pastures i la pesca. A més, Orkney i Shetland
tenien un gran interès des del punt de vista estratègic com a punt
d’avituallament entre Escandinàvia, Islàndia, Grenlàndia, Escòcia i Anglaterra.
Dedicats durant segles a l’exportació de pesca salada va ser aquest bé la seva
principal moneda de canvi per proveir-se d’altres aliments i productes com la fusta.
Amb prou feines es troba un arbre solitari en aquestes contrades, oasis de
soledat, domini dels elements, de l’inhòspit mar circumdant, del vent i de la
pluja omnipresent.
En
qualsevol poblet, en el més luxós dels hotels, dalt d’un castell, nova de
trinca o castigada per la pluja, de roba o enganxina en les tendes de
souvernirs, present al carrer o delimitant el sostre dels cels urbans, veuràs
la “saltire” batent-se al vent. La bandera escocesa és d’un elèctric fons blau
com el cel que regna en aquests paratges, tan sols trencada per unes franges
blanques en forma d’X. Enlloc com a Escòcia les senyeres onegen millor, ballant
al so de les ràfegues de vent. La bandera escocesa té poca competència. Tan
sols el lleó rampant, escut de l’extinta dinastia escocesa iguala a la Saltire en sentiment. A la
britànica Union Jack se l’ha de veure per prescripció hegemònica de l’Estat en
les dependències militars i algun que altre banc.
La llegenda fundacional de la Saltire es remunta a
l’Alta Edat Mitjana. En el 832 la que fou la Britannia romana era un mosaic
de pobles en constant disputa territorial. En el que avui en dia és Anglaterra
senyorejaven els angles i els saxons, els quals ja havien iniciat un procés de fusió.
Al nord de la gran illa, a Caledònia, els originaris pictes i els més recents
nouvinguts scots ja havien col·laborat militarment per fer front a l’amenaça víking.
Unides les famílies reials per matrimonis picts i scots havien de fer front a
un altre enemic comú, els anglosaxons que pressionaven des de Norththumberland
al nord-est d’Anglaterra. Sota el comandament del rei Angus, a les fèrtils
terres en disputa de Lothian, picts i scots en llençaren a la batalla contra les
hosts del rei anglosaxó Athelstan.
La sort de l’enfrontament somreia a
les forces anglosaxones. A l’host liderada per Angus només un miracle la podia
salvar. Desesperat mirà el rei
Vista de la
Old Townla
Universitat de teologia, fins fa poc seu del parlament
escocès. A l’angle esquerra, sota un tímid cúmulus decussatus, la seu del Bank
of Scotland.
cap al cel. Veieren
per sobre dels seus caps, els soldats escocesos, una curiosa formació nuvolosa:
sobre un intens blau dos prims núvols de prístina blancor es creuaven pel
centre en forma d’aspa. Era la creu de Sant Andreu, que morí martiritzat en una
creu amb aquella forma d’X. Deu estava de part dels escocesos. Guanyarien la
batalla i farien patró d’Escòcia a St. Andreu. La tropa, enfervorida i plena de
fe per aquell estrany efecte meteorològic, carregà coratjosament contra
l’enemic fins a derrotar-lo. El sud del que avui en dia és Escòcia havia estat
salvaguardat impedint l’entrada anglosaxona en terres escoceses, cosa que
hagués fet inviable la consolidació territorial del regne escocés en formació.
Fou aquella una cruïlla en la història de les relacions entre anglosaxons i
escocesos.
Sant Andreu és dels pocs sants que
l’estima popular dels locals encara serva i el dia de St. Andreu (13 de
Novembre) es celebren events al llarg del país com les jornades de portes obertes
al conjunt monumental del castell d’Edinburgh.
No va poder però St. Andreu obrar un miracle per protegir-se ell mateix
quan la ràbia iconoclasta dels presbiterians arrasà amb la catedral de St.
Andrews. En aquella data de 1559 es posava fi a la idolatria de les relíquies
de St. Andreu conservades a la seu arquebisbal de St. Andrews. Aquesta ciutat,
és ara seu d’una prestigiosa universitat i meca de golfistes d’arreu del món,
amb una llarga i ampla platja on cavalls al galop competeixen amb la bellesa de
l’ampli mar blau.
St. Andrews, com a centre de
pelegrinatge es convertí en la seu bisbal més rica del regne i es beneficià de
donacions reials que feren possible bastir una catedral gòtica que rivalitzava
en grandiositat amb York i Canterbury. Assolir l’honor arquebisbal per al
bisbat de St. Andrews fou sempre el cavall de batalla diplomàtic per als reis
escocesos. Tenir una seu arquebisbal a Escòcia era essencial per preservar la
independència eclesial del regne. De cap manera podia un rei escocès prestar
obediència eclesial a l’arquebisbe de Canterbury o de York, ambdós en territori
anglès.
Castell de Bamburgh, al
cantó anglès de la regió de les Borders. El castell va ser originàriament
residència dels reis de Northumberland. Objecte cobejat, escenari de molts
setges escocesos i plaça forta del clan Armstrong.
CASTELLS
Mira com s’amaguen en l’espessor
del bosc, en els confins s’alcen inexpugnables, conquerits diàriament per
hordes de gavines que com pinzellades de fred blanc escenifiquen records de passades
glòries. Vés al Loch Ness. La força de setges passats va deixar arrunada, abandonada, una fortalesa que
solitària en el gèlid llac fa de guardià del monstre aquàtic. Quina estampa la
d’aquelles torres massisses al mig de l’aigua, connectades a terra tan sols per
un estret apèndix, un caminet que cobreix la marea cada dia al caure el sol. A
les Highlands, les terres altes, encara avui en dia es mostren imponents
aquestes construccions. Sobresurten enmig de la verge naturalesa, com llavors s’alçaven
enmig del conjunt de cabanes escampades que configuraven el petit feu clànic.
S’aixequen
castells impossibles a les costes abruptes d’incomptables illes del nord i del
sud. Atalaies eren aquestes fortificacions que s’eleven sobre penya-segats,
batuts per la força de les ones de l’Atlàntic. Totes aquestes pètries
construccions encara ensenyen les dents, evidencien la seva funció protectora
davant d’invasions per terra i per mar. Quants d’aquests centres de poder van
caure en l’oblit, destruïts després de l’últim setge, orfes de senyor amb els
múltiples tràngols polítics i militars que ha viscut aquest país?
La sort per al castell de Balmoral,
per al de Blair o Hopetoun va ser ben diferent. Per els seus boscos civilitzats
campen cérvols, galls fers (com el del whisky “the famous grouse”), conills…
Quin relax aquesta simbiosi de la naturalesa amb una arquitectura residencial,
baronial, pensada per al plaer i no per a la guerra. És com si els trons dels
canons s’haguessin aturat de cop, i un pogués gaudir de l’anhelada pau.
En
una localitat del sud anomenada Peebles hi ha un altre castell, al final d’un
caminet de còdols vora al riu. I en els transcurs d’un instant, en que un
poderós plafó del cel s’obre per tornar-se a tancar, hom veu un ample mantell
de còdols com levitant sobre el sòl, creant una màgica obertura de blanca iridescència.
I així la llanuda catifa de bordons assecada es combina amb el verd orgànic del
modest però vital riu, que més enllà s’amaga en l’espessor del bosc deixant com
a sola frontera de la salvatgia i la humanitat un castell.
Barroers monòlits de contundents
parets, amb escasses obertures foren un dia aquestes fortificacions. Amb el
renaixement s'obrien adquirint aires afrancesats d’elegància residencial. La pacificació
interior, la unió de les corones anglo-escoceses i la traumàtica unificació
dels regnes esborrà definitivament el caràcter militar dels castells. Va ser
quan passaren a ser residències senyorials, pintoresc testimonis d’una època
passada i d’uns privilegis romanents. Valls amunt i avall, vastos territoris,
reserves exclusives, boscos per a la caça, àrees privades, supervivència
d’antics drets senyorials al sud i herència dels mítics caps clànics al nord.
De fortificacions, com a qualsevol
contrada, a Escòcia hi ha de moltes menes. En temps dels celtes ja existien
poblats fortificats sobre els turons com a nucli poblacional. Durant la tímida
dominació romana al sud de Caledonia, els castrum es generalitzaren. Sobre les
seves runes s’anirien bastint castells durant els turbulents dies de les
invasions bàrbares. Però és amb l’arribada de la influència normanda i el
conseqüent feudalisme quan els castells escocesos es generalitzen bastint-se
segons una tipologia ben identificable.
Quan Guillem el conqueridor travessà el Canal de la Mànega i derrotà a l’anglosaxó
Harold II el 1066 a
la batalla de Hasting, canvià quelcom més que la història d’Anglaterra. En
poques dècades les maneres feudals normandes també penetraren a les terres
baixes escoceses. Juntament amb la nova concepció de la reialesa i l’aparició
de la relació senyor-vassall, la influència normanda acabaria portant la
llengua anglesa.
Lluny d’una penetració per conquesta
l’anglicització escocesa es produí per una via molt més subtil. L’hereu al tron
d’Escòcia havia estat instruït a la cort anglesa. Allà se l’emportà la seva
mare per protegir-lo del rei Machbeth que havia destronat al seu pare. A la
cort anglesa el futur rei s’impregnà de les formes més refinades de la cort
anglesa. De retorn a la seva terra natal i després de derrotar a l’hereu de
Machbeth, Lulach, l’instituït com a Malcolm III començà una lenta revolució
cultural i lingüística. En poques dècades la llengua scots (quelcom semblant a l’anglès
antic) es convertiria en la llengua de la cort, destronant al gaèlic.
Les tensions durant el regnat de Machbeth,
tan ben dramatitzades per Shakespeare, tenien doncs un profund transfons
cultural. S’enfrontaren llavors dues visions en la “construcció nacional”. Emparat
pels seus recolzaments al nord, Macbeth representava la tradició de les arrels
celtes, la continuïtat en les formes culturals i l’ambició de construir un area
d’influència entre Irlanda i l’Illa de Man. Destronat pel que seria el nou rei
d’Escòcia, Malcolm III, a la batalla de Lumphanan al 1057, amb Macbeth moria la
possibilitat d’una monarquia celta. D’ara en endavant Escòcia miraria cap al
sud, cap a Anglaterra, anhelant-la i deixant-se influenciar.
En aquesta línia, el gran impuls en aquesta transformació político-cultural
d’Escòcia vingué de la mà de la segona muller del rei Malcolm III. Margareth
arribà a les costes escoceses per accident, després d’una tempesta. Malcolm III
la prengué com a la seva esposa i fou ella la més decidida impulsora de la recristianització
del seu nou país d’acollida. Que la reina convidés a l’ordre benedictí fou un
altre fet clau, ja que això afavorí el desenvolupament de l’agricultura, la
ramaderia i de retruc el comerç. La seva decidida opció envers als dictats de
Roma desplaçarien les formes celtes-irlandeses imperants en el cristianisme
escocés.
Tots aquests canvis sota el regnat de Malcolm III i la que seria Santa
Margareth aproparen a Escòcia a les formes d’organització político-social del
continent. Els successors de Malcolm III, vindrien a reforçar aquest procés que
s’ha vingut a anomenar de modernització, normandització o anglicització si es
vol. La donació de terres en feu a senyors normands que ajudaven al nou rei a assegurar
la seva posició acabà de consolidar aquesta normandització-anglicització
d’Escòcia. Hi ha dues dades ben indicatives sobre aquest procés de
desgaelització d’Escòcia: alguns dels monarques d’aquest període havien estat
educats a la cort anglesa, aprenent la llengua i les noves formes feudals normandes;
tots els fills de la segona muller de Malcolm III tenen noms llatins i no pas
gaèlics. La gran transformació succeí però només al sud i als burgs reials
dispersos per tot el país. El nord, les Highlands, amb una estructura clànica
aliena al feudalisme, romandria “gaeldom” (terra gaèlica) fins ben entrat el
segle XVIII.
Els successors de Malcolm III, Donald III, Duncan II, Edgar, Alexander I, i
David I establiren una xarxa de viles reials sota protecció directa del rei,
cosa que vindria a afavorir el floriment de l’activitat artesana i comercial.
La vinguda de mercaders flamencs impulsaria aquests ressorgiment dels burgs. I
si totes aquestes noves formes religioses i d’organització econòmica,
polítiques i socials van poder penetrar, com no ho hauria de fer també
l’arquitectura? Els senyors gaèlics, ja molt emparentats amb la noblesa
anglesa, reconstrueixen els seus castells incorporant nous avenços defensius
com les torres massisses rectangulars i els murs concèntrics.
Austerament solemnes s’aixequen altius uns negres blocs compactes amb una
sola sòbria obertura en arc apuntant, per sobre de la qual tan sols finestres a
mode d’escletxes deixaven passar la llum. A les Borders abunden aquest
castells, un esglaiador contrast de verticals masses inexpugnables envoltades
de suaus prats de verd intens. I a les violentes costes d’Aberdeenshire l’obra
de fa 800 anys encara resisteix l’embranzida continua de les ones. Tan sols
l’artilleria apareguda al segle XVII va fer caure els sòlids murs d’aquestes fortificacions.
Amb el Renaixement, el caràcter
militar d’aquests castells concebuts parets endins comencen a obrir-se a
enfora. Les finestres s’eixamplen i es multipliquen. Es dibuixen torres
circulars a banda i banda com abraçant la gran entrada a la casa baronial. Els
sostres es pentinen amb pissarra, espigats enlaire, fent-se visibles al viatger;
i al voltant, deliciosos jardins privats, plens d’ordenada i deliciosa flora i
fauna. Ja entrat al segle XVII es desenvolupà un estil que hauria de fer escola
desembocant en un estil revival anomenat baronial. El més antic i original
d’aquests castells és Craigievar, la que fou residència de la família Forbes,
un precedent constructivista paradigma de l’arquitectura modernista de
MacKintosch.
Quan el capitalisme acabà substituint l’economia de guerra en aquestes
terres els castells començaren a vestir-se de luxe i plaer. Les residències
defensives acabarien evolucionant transformant-se en extravagàncies
d’aristòcrates reconvertits en capitalistes. Ja siguin exemples preservats
d’anterior èpoques, reconstruccions com l’Skivo Castle del ric Carnegie, o
castells de nova planta com el de Stornoway, s’imposava el romanticisme. La
inicial brutalitat amb que foren concebuts els castells es mudà en refinades arcàdies,
entre cérvols, galls fers, esquirols, exquisits boscos pel lleure i la caça
dels senyors d’Escòcia.
Camp de rugby a prop de
Jedbrugh. Aquest esport és un dels més populars al país. Quan es celebra el
torneig de les 5 Nacions, és una oportunitat per reviure l’enemistat
anglo-escocesa.
GESPA & THISTLE (CARD)
Sentir un efluvi de poderós olor a fresca
herba tallada és un dels més elevats plaers per als sentits. En un país
d’impetuosa vegetació, profusament regada per la mare naturalesa, el control de
l’home sobre la massa verdosa és fa imprescindible. Al generós nutrient sempre
present de l’aigua se li suma, a la temporada d’estiu, un sol amb empenta però
intermitent. És llavors, a l’estació càlida, quan la gespa esclata en les seves
ànsies de créixer acceleradament. Grans extensions com són els parcs o els
camps de rugby, per grans toros vermells tallagespa seran visitats. Petits trossos
com catifes d’avantsala vesteixen d’alegria degradats suburbis urbans de microblocks.
Bruts per tot tipus d’immundícia de consum, aquests soferts petits llits de
verdor rebran la visita dels jardiners municipals. Sempre en ruta estan, amb el
judici que dóna el te, cercant amb la seva furgo l’indret oblidat que salvatge
s’ha tornat.
Jardinets particulars de les cases
unifamiliars, jardins botànics de les grans ciutats, boscos reconvertits en un
romàntic fons d’un tímid castell amagat entre les carregades copes dels arbres,
arreu una especial sensibilitat entorn a la vegetació arriba a l’ànima del que
mira conscient a aquests mantells de la terra, com pintats.
I les males
herbes, tan mal considerades, propagades pel vent, repartint verd arreu, se’ls
hi paga tallant-les irreverentment tan aviat com treuen el cap. Poc es reconeix
la seva tasca vegetal, el seu toc d’espontaneïtat, l’autèntica veu de la natura
incontrolada, obrint-se pas, fent impossible la utopia racional dels qui
voldrien veureu tot convertit en un insuportable jardí. Cada cop que cauen
davant la implacable fuetejada del "streamer" del jardiner, sobre la seva
eliminació s’aixeca el sentit societal de bellesa, de natura domada. Però que
majestuoses són les males herbes… I digue'm mare naturalesa, quina és entre
elles la més bella? Allà, on la brigada municipal de jardineria no trepitja,
als prats salvatges, al marge d’una carretera, en un racó oblidat… neix el
card.
Qui
assevera que el card és lleig? En qualsevol camp, a la vora d’un camí, s’aixeca
digne i robust la difícil figura d’un card, coronat amb un casc de blavor. “- Observa’m,
gaudeix de la meva esquerpa presència, salvatge bellesa, però cuida’t de
posar-me la mà damunt, que amb les meves fulles punxegudes et donaré el càstig
de la sang”.
El card és tot un emblema per als escocesos, la seva flor nacional. Diu la
llegenda que aquesta flor ajudà als natius a alliberar-se del domini víking. Fou
una nit, en que una esquadra noruega llesta per a l’atac ja havia començat a
desembarcar als seus homes. En això que algú d’aquells nòrdics, homes de ferro
que es batejaven en aigua congelada, tot trepitjant un card i clavant-se al peu
les punxegudes fulles de la tija no pogué contenir un crit de dolor. Això
alertà a la guàrdia escocesa del castell que acabà guanyant la batalla contra
els víkings. La batalla de Largs al 1263 marcà el principi de la fi del domini noruec
sobre gran part del territori escocès. Els últims reductes foren els arxipèlags
més septentrionals, les illes Orkney i Shetland.
Amb els víkings fora de l’anomenada "mainland"
(terra ferma) d’Escòcia, el poder reial va poder reempendre amb més possibilitats
d’èxit la unificació del país. L’autoritat reial va consolidar-se a l’època del
David I, gràcies a la fundació d’una sèrie de Burgs, com Stirling i Perth, sota
autoritat reial. Eren aquestes localitats una mena de viles franques on es
concentrava la població, estimulant el comerç i reforçant la figura del rei. La
jurisdicció sobre aquests Burgs requeia en el monarca i no pas en nobles o caps
clànics. Però l’autoritat reial sempre patí una debilitat inherent derivada del
sistema d’elecció del monarca, l’anomenada Tanistry. Consisteix en l’elecció
del nou monarca un cop l’últim s’ha mort, entre una sèrie de candidats. Els
diferents pretendents i els grans potentats del regne es reunien a Scone per
escollir el nou rei, que era entronitzat sobre la Stone of Destiny.
La pedra del destí és una pesat cub rectangular
de color gris fosc d’orígens remots. La llegenda diu que va ser portada des
d’Irlanda pels Scots quan aquest arribaren a Escòcia fundant el regne de
Dal-Riata. Malgrat la legitimitat que atorgava haver-se assentat damunt la
pedra, els reis electes (en ocasions coincident amb el dret hereditari) eren
discutits pels pretendents que no havien tingut tanta sort. Tots els hereus de
les grans famílies nobles es veien com a reis en potència. Conspiracions,
assassinats, deslleialtats, a més de tràgics accidents, són el pa de cada dia
en la Història
reial d’Escòcia.
Una d’aquestes eleccions disputades
es produí al morir l’hereva de la corona al 1290, quan estava de viatge per
trobar-se amb el seu marit que havia de ser rei d’Escòcia. Sota el patronatge
d’Eduard I d’Anglaterra, s’escollí al 1292 a John Balliol. El rei d’Anglaterra
pretenia governar el regne d’Escòcia amb un rei titella que l’havia prestat
vassallatge. Al seu torn, els nobles natius erigits en guardians del regne
decidiren desobeir al qüestionat i debilitat nou rei governant i repartint-se
el país entre ells. El monarca a fi de desempallegar-se de la tutela del rei
anglès segellà una aliança amb França, la “Auld Alliance”. Fou llavors quan Eduard
I, el de les cames llargues, decidí intervenir militarment i envaí Escòcia.
El que es succeí, està
realísticament relatat a la pel·lícula Braveheart dirigida i interpretada en el
seu paper principal per Mel Gibson. William Wallace, un petit noble de gran
constitució física, després de la invasió anglesa va ser capaç d’aixecar bona
part del país en contra dels mals usos de l’ocupant. Malvist pels caps de les
grans cases nobiliàries, fou finalment nomenat Guardià del Regne. La seva
heroica tasca fou però malbaratada en última instància per la potència i
ambició annexionista d’Eduard I, el martell dels escocesos. Seguint el model de
Gales, que va ser conquerit i incorporat a la corona anglesa, el monarca de la
dinastia Plantagenet pretenia fer quelcom semblant amb la indòmita Escòcia. Un
botí de guerra molt simbòlic en aquest respecte és la incautació de la “Stone
of Destiny”. Eduard I s’emportà la pedra a Westminster i l’encastà a la base
del tron on coronaven als reis, on descansava el cul dels reis anglesos i
posteriorment de la Gran Bretanya.
En plena
Guerra d’Independència, al 1306, en el llogaret d’Scone, orfe de la Stone of Destiny, era
nomenat Robert de Bruce com a nou monarca escocès. El nou rei es disputava la corona
amb una altre candidat, Red Comyn. Llicenciosament, abans de la seva elecció,
Robert de Bruce s’havia encarregat de liquidar a l’altre pretendent d’un
llinatge enemic ja a l’època del seu avi. Les circumstàncies de la mort de Red
Comyn, a l’altar d’una església apunyalat per Robert de Bruce, va alienar a
l’ara rei de molts suports entre la noblesa del seu país. Robert de Bruce no
estava en les millors condicions per a continuar la tasca d’aixecament contra
l’invasor que havia iniciat William Wallace.
Perseguit per un nou exercit que
Eduard I havia enviat a Escòcia, abandonat per la gent del seu país, fins i tot
pel Papa després de profanar una església, veient com assassinaven als seus
germans, Robert de Bruce i un grapat de seguidors anaren a refugiar-se al més
recondits i remot de la geografia del Regne. La llegenda parla d’una cova en
una perduda illa del nord-est del país, castigada per la pluja i el vent. Es
refugiava en aquell indret, un rei sense corona, sense castells, sense exèrcit,
obligat a vagar pel país d’amagatall en amagatall, perseguit com un indefens
conill.
En aquells moments d’abatiment, de misèria i sofriment, patint les
inclemències del temps, abandonat i potser castigat per deu, vivint com un
proscrit, Robert de Bruce es fixà en una aranya. L’insecte provava d’estendre
una xarxa en un racó de la cova. El treball i les acrobàcies de l’aranya no
tenien recompensa. Una i altra vegada els cops de vent destrossaven la precària
tela que l’insecte havia aconseguit bastir. Fins a sis cops el vent s’emportà
l’obra de l’aranya. Però cada cop la sorruda aranya tornava a començar. Al setè
intent, l’aranya aconseguí el seu objectiu d’estendre una xarxa allà on volia, capaç
de resistir a les inclemències del temps. L’exemple de la perseverança de
l’aranya feu reflexionar al rei. Aquest reviscolà i sortí de la cova.
En els anys que seguiren Robert de Bruce es tornà a guanyar l’estima dels
seus súbdits, fent cada vegada més gran el seu exercit que començà a derrotar
als anglesos fins a la gran batalla de Bannockburn al 1314. Aquesta data posà
fi a les guerres d’independència. Escòcia havia sabut preservar-se com a regne
independent. La monarquia sortia reforçada i s’instaurava una dinastia que
instaurava el dret hereditari a la successió. Un dels gran motius de l’endèmica
inestabilitat escocesa quedava anul·lat.
Tot, gràcies a l’aranya que ensenyà
al victoriós rei que: si al primer intent surten maldades, intenta-ho, torna a intentar-ho,
i torna-hi fins a aconseguir el teu objectiu.
ABADIES EN RUNES
On
han anat les teulades, els enteixinats, els altars, els retaules i riqueses que
un dia donaren vida a les abadies? Que efímer pot arribar a ser el poder. Els
que un dia senyorejaven aquest indret van desaparèixer tan sols deixant les
sòlides pedres de la casa de Déu. Ara són buits palaus sagrats. Robustes parets,
arcs apuntats desafiant la llei de la gravetat ens remunten a temps passats en
que monjos de diferents ordres modernitzaren aquestes terres, estengueren la
cultura entre les capes benestants i prosperaren amb els delmes de la població.
La pluja caiguda mil i un cops ha ennegrit les parets d’aquests temples
dessacralitzats. Són una estampa incomparable del que la reforma s’emportà.
Però tot i la seva inutilitat funcional, resten allà, dempeus, un esquelet
imponent amb un cementiri com a únic company. Ningú, durant segles, ni dins ni
al voltant d’aquestes abadies oblidades, ha gosat sembrar l’espai de noves
construccions.
Monjos d’ordres com els Agustins,
els Benedictins i el Císter arribaren a Escòcia des del continent a partir de
l’últim quart del segle XI a l’època de la reina Margarida. A la regió de les
Borders hi ha un bon grapat d’aquestes abadies, com la de Melrose, Kelso i
Jedburgh. Els historiadors coincideixen que aquesta campanya de
recristianització a Escòcia tingué com a conseqüències la integració del país
en la corrent europea. Obedients a Roma, les noves ordres anaren desplaçant l’església
local d’arrels cèltiques. Alhora, els il·lustrats monjos serviren d’eficaç aliat
al sempre dèbil monarca, nodrint-lo d’una classe funcionarial indispensable per
afrontar la modernització d’un incipient Estat. La laboriositat dels monjos,
ben connectats amb les abadies matriu de França,
Antiga Abadia de
Holyrood, a Edinburgh, adjacent amb el Palau reial del mateix nom i del flamant
nou parlament d’Escòcia obra de l’arquitecte català Enric Miralles.
també serví per
revitalitzar l’economia, gràcies a les granges que establiren i al comerç
ultramarí que practicaren.
Una d’aquestes abadies, Arbroath, té
una capital importància més enllà del seu valor arquitectònic. Al primer terç
del Segle XIII, un cop guanyada al camp de batalla la Independència
d’Escòcia, nobles, prelats i rei es reuniren a l’abadia d’Arbroath per escriure
una declaració a fi de legitimar i protegir legalment la sobirania del regne. “our
Prince and King. To him, as to the man by whom salvation has been wrought unto
our people, we are bound both by law and by his merits that our freedom may be
still maintained, and by him, come what may, we mean to stand. Yet if he should
give up what he has begun, and agree to make us or our kingdom subject to the
King of England or the English, we should exert ourselves at once to drive him
out as our enemy and a subverter of his own rights and ours, and make some
other man who was well able to defend us our King; for, as long as but a
hundred of us remain alive, never will we on any conditions be brought under
English rule. It is in truth not for glory, nor riches, nor honours that we are
fighting, but for freedom — for that alone, which no honest man gives up but
with life itself.
“May it please you to admonish and
exhort the King of the English, who ought to be satisfied with what belongs to
him (…), to leave us Scots in peace, who live in this poor little Scotland,
beyond which there is no dwelling-place at all, and covet nothing but our own.”
/1/
Moltes nacions prenen consciència
d’elles mateixes després d’una agressió externa, quan un enemic intenta
esborrar-te del mapa. D’aquest passatges de la “Declaració d’Arbroath” destaca
la insubornable negativa a caure sota el domini anglès. Trencant motllos amb el
sentit patrimonial de l’Europa feudal, l’autoritat del rei dels escocesos està
sotmesa al benestar del regne, a preservar la seva independència respecte a
Anglaterra. En el cas de conculcar els interessos dels escocesos (i dels nobles
sobretot), els potentats del regne es reserven el dret d’escollir a un altre
rei. Aquest caràcter protodemocràtic dels fonaments constitucionals de la
monarquia escocesa podria tenir les seves arrels en la tradició celta. Des de
Kenneth MacAlpin (que unificà a scots i picts) els monarques eren titulats com
a reis dels escocesos. És significatiu que no se’ls anomenessin reis d’Escòcia.
Així, els sobirans ho eren d’un poble i no pas d’un territori propietat seva.
Al 1950, davant de l’altar de
l’Abadia en runes d’Arbroath apareixia un bloc petri carregat de simbolisme, la Stone of Destiny. Un grup
d’estudiants escocesos havien manllevat la pedra del tro reial de l’Abadia de
Westminster i l’havien portat a la terra pàtria. La pedra (no se sap si
l’autèntica) tornà a London per estar-se allà fins al 1996. El premier John
Major retornava la pedra 700 anys després que Eduard I l’arrabassés del seu
bressol a Scone. El castell d’Edinburgh alberga avui la poderosa i disputada
pedra.
FISH & CHIPS
Caminant
ja cap al tard, de tornada a casa entre la llum taronja dels fanals, un altre
taronja sorprèn al caminant. Una safates de proxpan en un racó amb un menjar
que desprèn una forta olor, és el que ha quedat d’un Fish & Chips que un
borratxo no s’ha pogut acabar. Grasses patates fregides, més crues que
cruixents, un "haddock" (una mena de bacallà) ben arrebossat amb una
capa ben greixosa i tot banyat amb "brown sauce" (salsa marró) o
vinagre. Veure fregir l’àpat és un espectacle d’allò menys edificant si un pensa
quants cops poden arribar a reutilitzar aquelles piscinetes d’oli vegetal. En
boca el plat és ben saborós i marida prou bé amb qualsevol de les cerveses amb
cos d’aquelles contrades. És tradició prendre’s un kebab o un “take-away” de
Fish & Chips al tornar de festa per encarar la son amb una bona dosi de
calories al cos. En pubs i restaurants també hom pot demanar un Fish &
Chips, que té la seva versió elegant amb pèsols com a acompanyament.
Per
als estrangers lligar patates fregides i peix resulta a priori una aventura
arriscada, però l’acceptació d’aquest menjar entre propis i estranys ha
demostrat que va ser una afortunada unió; com la d’Escòcia i Anglaterra? A
priori, analitzant la història i el registre de guerres i odis entre aquest
veïns tan malavinguts, sembla impossible que la unió de la part nord i sud de
la illa, hagi donat tan bons resultats fins almenys la
I Guerra
Qui ho hauria de dir, dos països que
s’havien trobat sempiternament enfrontats, junts van construir l’Estat que
revolucionaria el món. La unificació de la Britannia sota un sol mandat presenta molts paral·lelismes
amb l’apropament i unificació del regnes de la Península ibèrica. Sota
James VI al 1603 els regnes anglesos i escocesos passaren a descansar sota una
mateixa corona, mentre que els sistemes legals i els respectius parlaments
romanien diferenciats en els dos regnes. La unió de corones a Britannia va ser
quelcom que durant segles molts monarques anhelaren.
La via per aconseguir la unificació sempre va ser la força, la conquesta
territorial, l’anexió. Finalment van guanyar les arts diplomàtiques, un joc
d’acceptacions i renúncies mútues per aconseguir la fita desitjada, la pau a
l’illa. L’orgullosa Anglaterra donava la benvinguda a la dinastia dels “bàrbars
del nord”. Al seu torn, la dinastia que es feia amb el premi va haver de
renunciar a imposar el catolicisme entre els seus nous súbdits. El fill
d’aquella bella i ferma Maria Estuard, estendard de la causa catòlica en la
convulsa època en que Europa s’esquinçava religiosament, s'oblidava de la causa
de la seva mare.
Mary Queen of Scots li diuen, una
tragèdia portada al teatre, al cinema, tot una icona històrica d’Escòcia. Si be
els escocesos sempre han tingut que acceptar que el seu país és més dèbil que
l’hegemònica Anglaterra, els orgullosos escocesos s’han pogut ventar de que la
seva reina era més bella que la reina verge, Elisabeth I. La tragèdia històrica
de Mary Queen of Scots és la d’una noia de 20 anys que es va convertir en el
punt de disputa del cisma religiós cristià i de la lluita de les potències
europees del moment. Mary expressa també la tossuderia que s’atribueix als
habitants d’aquest país. Va preferir perdre el cap a renunciar a la seva
religió i als seus drets al tro d’Anglaterra. El fill que amb prou feines va
conèixer acabaria triomfant per ella i alhora traicionant els principis de la
mare tot acceptant la religió anglicana a Anglaterra.
Malgrat el pas endavant en la unió
que va significar la unió de corones, no va ser fins al 1707 quan els dos
Estats es van fusionar. Van discórrer les dècades i així, com les Fish &
Chips, quelcom a priori amb poques possibilitats de triomf, acabaria guanyant
l’aprovació de la majoria dels britànics tot menjant-se, conquerint el mercat
mundial.
GAVINES I CORBS
Bosses
engreixades de detritus urbans a les cantonades dels carrers, rocs de plàstic
negre s’amunteguen aixecant-se com obstacles als carrers. Milers de quilos de
menjar, envasos, les restes del consumisme embossats, com un funeral anunciant l’enterrament del cicle
industrial-alimentari. El rebuig empaquetat,
com les cases, s’anirà a dormir per ser pres en massa ben d’hora al matí
i ser enterrat en la gran pira urbana d’immundícies. Però abans de la recollida
final uns àvids depredadors faran el seu banquet. A l’hora en que els cràpules
tornen a casa les reines de la costa i del cel urbà aterren vora els negres
sacs.
Equipades amb els seus poderosos
pics-tenalles, sorrudes i vigilants, inicien el seu picotejar. Un cop oberts
els sacs amb mètodes expeditius, impulsades pel batre de les ales, com fent
marxa enrere, trenquen la pell negra que embolcalla la panera. Es barallen
entre elles atacant-se preventivament per a que ningú s’acosti al tros
d’hamburguesa, a les llefiscoses patates fregides untades en salsa curry o
altres delícies del banquet de les gavines. I quan els primers matiners o algun
que altre cotxe sorollós comenci a alterar el degluteix d’aquestes aus, alçaran
el vol. Pesadament per tot el menjar ingerit, tornaran qui sap on, a la costa,
damunt d’alguna roca des d’on divisar la fàbrica de menjar que la ciutat és per
ells.
“-
Aviat fill meu et portaré a una incursió en territori humà, ben entrada la
matinada”, diu una gavina a la seva progènie. Quan la nit comença a deixar pas
a l’alba, és l’hora del festí de les negres bosses de brossa. “- Ja veuràs que n'és
com un bufet si no és que cap humà borratxo passa per allà a importunar.
Cadascuna d’aquests brillants lleugers rocs engreixats és una caixa de
Detall d’església parroquial a Stirling, porta a les
Highlands i escenari de la
Batalla del pont d’Stirling que enfrontà escocesos i
anglesos. William Wallace comandà la host escocesa que aconseguí una important
victòria en les Guerres d’Independència.
sorpreses esperant ser oberta. Tenen
salses de totes les cuines del món, una orgiàstica multitud de líquids
ensucrats, sucs de mil colors. Trobaràs abundor de porc, també patates banyades
en ketchup i curry. I si tens sort, fins i tot encertaràs a trobar una safata
d’aquelles de proxpan on gaudiràs d’un autèntic Fish & Chips.”
Com
àligues destronades, altives, reservades, punitives quan cal, senyoregen les
gavines el cel. Per centúries un equilibri, com una delimitació de zones
d’influència s’ha establert entre elles i els corbs. Ells tenen les seves
interminables extensions de verd entapissat i grans arbres als parcs, per fer
els seus nius dalt dels arbres i orquestrar les seves tètriques simfonies, els
seus vols acrobàtics i els seu intel·ligent deambular. En cohabitació amb les
gavines d’ampli vol, van els corbs tranquil·lament caminant, donant saltirons,
per la solitària sorra tacada de les restes de navalles i meduses arrastrades
pel mar. Van els corbs en processó pels camps de golf, sense amoïnar a ningú,
respectats per tothom. Com si d’ombrívols pastors puritans es tractes la terra
i el cel es d’aquests sers. Als solitaris prats els corbs dominen les buides
extensions d’aquest país.
Senyors morals d’aquestes terres foren els pastors puritans al llarg dels
segles XVII i XVIII. Abillats amb les seves robes negres, casquets elevats,
eren l’ombra ofegadora sobre els habitants d’aquests país. El pastor
presbiterià era la màxima autoritat política i religiosa de cadascuna de les
parròquies. Les comunitats eren regides per un consell d’ancians que assitien
al pastor i s’asseguraven del compliment de l’ordre establert.
El puritanisme a Escòcia té la seva
figura fundacional en John Knox. Format a l’eminent escola teològica de St.
Andrews, John Knox volgué anar a conèixer de primera mà la teocràcia establerta
a Ginebra per John Calvin. Un cop instruït en els preceptes calvinistes de la
predestinació i la intol.lerància envers la llibertat personal, John Knox tornà
a la seva terra natal. Abans de creuar l’equador del segle XVI Escòcia vivia
una situació d’inestabilitat político-religiosa, amb una reina regent catòlica i
francesa (Mary of Guise) enfrontada a un bon grapat de nobles favorables a la
reforma religiosa.
Mentrestant, a la Holanda
que s'aixecava contra el poder colonial espanyol, el calvinisme anava prenent
força. D’influència, el que es vivia als Països Baixos es va convertir en un
exemple a seguir. L’ascendent holandès sobre Escòcia ja ve de l’Edat Mitjana,
sent Escòcia poblada per colons flamencs que s’establien a les ciutats
costaneres com a artesans i comerciants. A Escòcia es vivia un fort clima de descontentament.
S’envejava la Reforma
que en altres països començava a fer-se realitat i que semblava conformar
societats més justes i rectes. John Knox, fugitiu durant molts anys,
supervivent de les galeres, aquell messiànic, aïrat predicador que havia vist
cremar a la foguera al seu mentor per heretge, va saber moure’s en aquell temps
tumultuós, canviant per sempre més el destí d’una nació.
El moment culminant, on l’irascible
pastor assumí el lideratge del canvi político-religiós a Escòcia, fou quan el
pastor s’enfrontà obertament amb Maria Estuard. Amb posicions maximalistes el
vell pastor de prèdiques incendiàries denunciava el papisme i la condició
femenina de la reina, coses que segons el pastor inhabilitaven Maria Estuard
per al tron d’Escòcia així com per al d’Anglaterra. El divorci entre les dues
forces religioses, encarnades en aquella bella jove catòlica i aquell vell
tempestuós calvinista, ja s’havia consumat cap al 1560. Passat un segle la reforma
havia triomfat en tot el regne llevat d’algunes zones de les “Highlands &
Islands”. La divisió ara es trobava entre els mateixos protestants, enquadrats
uns en el partit revolucionari purità dels “Covenanters”, els aliats conjurats
per al triomf del cel a la terra i els episcopalians (anglicans), regits per
bisbes i sota l’empara del rei i la noblesa. Cap d’aquests dos partits acabà
d’imposar la seva hegemonia sobre el país, però els anomenats Covenanters o
presbiterians, fills de les doctrines de John Knox, guanyaren la partida en
allò que podem anomenar l’hegemonia cultural.
El nucli dur del Presbiterianisme
gira entorn a la doctrina de la predestinació: ja des del naixement hom està
marcat respecte al seu destí final després del trànsit per la terra, direcció
al cel o a l’infern. No paga la pena fer esforços de bondat o generositat
envers als altres per a guanyar-se un tros de cel; tot està donat per endavant.
Un tan sols pot cercar signes indicatius de ser un dels escollits. Potser per
la por a veure la desgràcia a la terra, en moltes llars escoceses es va anar
imposant una fèrria i austera ètica del treball. Si tot era bo en vida, hauria
de ser això signe de que un anava pel bon camí. La revolució presbiteriana,
sigui per aquest mecanisme psicològic que la predestinació provoca a nivell
individual, o pel desnonament de les velles institucions que provocà la reforma
(estalvi i inversió on abans hi havia el delme) fou la plataforma que facilità
a Escòcia entrar prematurament a la Revolució industrial.
La predestinació, segons la qual Deu abans de que hom neixi ja ens ha
classificat com a escollits o rèprobes, facilità un industriós capteniment de
les persones. Si tot anava bé i un prosperava en els negocis i no queia en el
pecat, deuria ser això signe inequívoc de ser un dels escollits. La nova
organització eclesial es va fusionar amb el poder civil local, fent de l’església
parroquial l’autèntic centre de decisions polític. Va ser com a Ginebra un
assaig de teocràcia, amb els ministres de Deu i un consell d’ancians notables a
la cúspide. El caire assembleari de l’organització de la nova Església feu ressorgir
l’ànima comunitària de les antigues organitzacions tribals celtes.
Si bé la reforma religiosa va ser
benvinguda i recolzada per la població en el seu inici a fi d’acabar amb els
privilegis de la clerecia, el nou ordre establert acabà ofegant als elements
més lliures de la societat i a les ments tocades per la Il ·lustració. L’assistència als
oficis religiosos era el primer filtre per a assegurar-se la total adhesió de
la persona a les directrius de la gerontocràcia comunitària. Tot un sistema de visites,
delacions i condemnes públiques completaven una atmosfera irrespirable. Certes
prohibicions com el treball i el lleure en diumenge, la deriva del consell de
vells en un estat policial, acabaren cansant a la població.
La ciència, les ànsies de llibertat individual, l’aconfessionalisme i un cisma
dins el mateix Presbiterianisme acabaren amb la influència dels pastors
puritans sobre la societat. El fet de que James Hogg pogués publicar al 1824
una mordaç paròdia dels fonaments filosòfics del presbiterianisme a la gran novel·la
psicològica i de crítica social, “les memòries privades i confessions d’un
pecador justificat”, és tot un signe de la fi de la influència de l’Església
d’Escòcia sobre els afers mundans dels escocesos.
Per aquelles dates “The Church of Scotland” (l’Església d’Escòcia)
experimentà una escissió que la relegà a un segon pla de la vida política i
social del país. La Disrupció
del 1843 es va saldar amb la formació d’una nova Esglèsia de presbiterians
ultraortodoxos: “The Free Church of Scotland”. La fi de la preeminència
político-social de la religió acabà en fragmentació de l’església i amb frontisme
entre parroquians. Durant la segona meitat del segle XIX és desplegà pels
carrers de pobles i ciutats una cívica guerra de religions, una febre de
construcció d’esglésies, sempre d’aires neogòtics. Cadascuna de les confessions
construí la seva església particular, com volent visualitzar qui era més
poderós, qui tenia més parròquies. En un moment en que la societat s’anava
irremissiblement secularitzant s’arribaren a construir tres esglésies diferents
en l’encreuament de dos carrers. Avui en dia, aquestes esglésies són
majestuoses cafeteries, hostals, teatres o fins i tot grandioses botigues de mundanes
llums.
L’herència que el presbiterianisme
ha deixat sobre aquestes gents és difícil de mesurar. La revolució inicial va
posar fi a les formes feudals al sud del país i va marcar en la ment dels
escocesos l’ètica del treball, la rectitud i la disciplina. No va poder el
puritanisme acabar amb els excessos de l’alcohol, que aquí és com una mena
d’esport nacional. En el moment àlgid del presbiterianisme, l’organització de
la vida interior al si de les parròquies sota la vigilància del consell de savis
va ser una llosa ben opressora. Però per les capes més humils de la població,
la nova organització social va saber atenuar el flagell de la misèria. El
presbiterianisme va saber donar forma a una assistència social sistemàtica, més
a prop dels postulats de l’Estat del Benestar que de la tradicional caritat. La
caixa que es recollia a les almoines dels serveis religiosos era destinada al
manteniment i cura dels dropos i impedits. La contrapartida per a aquests
elements exclosos de la societat era estar marcats com a subjectes dependents i
estar sotmesos al control de l’església.
Els pobres d’un lloc determinat són
responsabilitat de la comunitat sencera, i aquesta a través de captacions regulars
ha de proveir la manutenció adequada als desvalguts o marginats de la societat.
Alhora, és responsabilitat de la comunitat forçar al subjecte improductiu al
seu redreçament, via el condicionament de la manutenció a la prova de la
voluntat de millorar.
L’últim capítol agonitzant del que
un dia fou el puritanisme imperant a Escòcia el trobem a l’illa de Lewis, a l’arxipèlag
de les Hèbrides. Malgrat l’oposició del reverend local, al 2002 els primers
vols dominicals carregats de turistes i pecats arribaven a aquella illa.
Castell d’Alnwick, a la
localitat del mateix nom i circumdat pel riu Aln, a la part anglesa de les
Borders. Com tots els castells d’aquesta zona fronterera, va ser escenari de
constants enfrontaments militars entre forces escoceses i angleses. Recentment
el castell s’ha fet famós pel rodatge d’escenes de les pel·lícules de Harry
Potter.
BARALLES
Apagant-se
el dia una altra jornada laboral es clou. Joves i grans directes al pub se’n
van. Els caps de setmana especialment, l’excés és l’amo del carrer. Degut als
draconians horaris de tancament, la gent es veu obligada a beure sota pressió i
ja entrada la matinada molts ja van més que tous. Amb el tancament dels pubs i
dels anomenats night-clubs (discoteques) s’inicia la penosa processó dels
damnificats per l’alcohol. Gent tirada a les cantonades, algun equilibrista
dormint de peu contra la paret, esforçats vianants de la nit proferint crits i
insults als seus congèneres, borratxos fets a prova de pluja, venen i van. En
molts llavors un instint animal es desperta i l’emprenen contra el més proper.
Baralles ràpides com a catarsis de qui sap quines insatisfaccions. Insults
profunds, enfrontaments aferrissats que sovint acaben amb encaixades de mans,
com si d’una contesa de boxa entre cavallers es tractés. És aquest instint
violent l’herència d’un passat de bel·licositat?
Durant segles, els enfrontaments fratricides entre els diferents clans va
ser un mal endèmic tan a l’indomable nord com al sud, en la regió de les
Borders. L’economia de pillatge, les incursions constants d’un clan a les
terres d’un altre per a robar bestiar eren el pa de cada dia. L’autoritat
central no va saber posar fi a aquesta dinàmica fins mitjans del segle XVIII
amb la consolidació del Regne Unit i l’albirament de les primeres formes de
l’economia capitalista. A les Highlands (terres altes) ha passat a la història
la massacre de Glencoe, on una host del clan Campbell massacrà bona part dels
membres del clan MacDonald al 1692.
En una part dels territoris meridionals es va encunyar el terme de
“Debatable Lands” (les terres disputades). La frontera occidental entre Escòcia
i Anglaterra va ser des de les Guerres d’Independència fins a la Unió de Corones al 1603 una
terra sense llei. Conseqüència de la impossibilitat de desenvolupar una
economia agrícola degut a les constants guerres anglo-escoceses, les diferents
famílies d’aquelles contrades aprengueren a viure d’una altra manera. Des de
les seves torres fortificades, els Armstrong, els Douglas, els Grahams, Nixon,
Maxwell i un seguit de petits feus familiars s’enfrontaven els uns als altres,
robant bens i tot el que es podia carregar sobre els ponies. La frontera
anglo-escocesa tan sols era una línia artificial. L’única lleialtat per als
membres del grup, era la filiació de la sang.
L’altre gran font que ha alimentat
des de fa segles l’esperit bel·licós que s’atribueix als escocesos, és
Anglaterra. Des de l’Alta Edat Mitjana i sobretot d’ençà del segle XIII quan Eduard
I envaí Escòcia, els enfrontaments entre els dos països han estat constants al
llarg de la història. Eduard I, conegut com el martell dels escocesos,
s’emportà la “Stone of Destiny” a London. Per a major humiliació, la posà a
sota del tron on s’asseien els reis anglesos. Homes com William Wallace amb
l’aixecament popular que immortalitzà la pel·lícula Braveheart, el noble Andrew
de Moray i Robert de Bruce, que acabà inaugurant una nova dinastia, impediren
que Escòcia perdés la seva independència com ho havia fet Gales.
L’anomenada Auld Alliance entre
Escòcia i França pretenia per al primer país donar una garantia de seguretat
davant l’ambició anexionista d’Anglaterra. Aquesta aliança franco-escocesa, que
representava una tenalla per a Anglaterra, començà a trontollar amb la Reforma religiosa que calà
a Escòcia i tocà a la seva fi amb la unió de corones de 1604 entre els regnes
d’Escòcia i d’Anglaterra. Passades cinc dècades d’aquella unió, els
enfrontaments anglo-escocesos tornaven a rebrotar en ocasió de la guerra civil
anglesa i l’ímpetu de la New
Model Army d’Oliver Cromwell. Descontent el Protector i Dictador
amb el parlament escocés per que no s’avenia a refusar (i decapitar) al rei
Carles I, Cromwell es decidí a subjugar a Escòcia per la força. La Batalla de Dunbar va ser
una derrota sagnant per a les forces escoceses. Com en tantes altres conteses
militars el camp de batalla va ser a les terres del sud, les anomenades Borders
que fan frontera amb Anglaterra.
Les forces econòmiques que postulaven
una desaparició de les fronteres entre els dos regnes, la pervivència de
conflictes religioso-terrritorials, revifats per l’ocupació d’Escòcia per part
de Cromwell, ompliren de raons als que consideraven que s’havia d’anar mes
enllà d’una simple unió dinàstica. En el 1707, les vies diplomàtiques
s’imposaren a la força. Tot i així, per si les mosques, els anglesos amenaçaven
abans de ratificar la “Act of Union” (Tractat de la Unió ) amb un exèrcit que ja
tenien estacionat a prop de la frontera així com amb el boqueix marítim. Els
termes del Tractat de la Unió
de 1707 establia la fusió dels dos parlaments en un de sol, amb seu a
Westminster. Escòcia conservà el seu sistema legal, portà els seus representants
a Westminster i va saber establir mecanismes de bilateralitat amb el govern
central. Tot i així, els potentats escocesos que votaren afirmativament la
“Union Act” renunciaren voluntàriament a la sobirania de la seva nació, quelcom
pràcticament únic en la història d’Europa. El poeta digué que era “the end of
ane auld sang” (la fi d’una antiga estirp o d’una antiga cançó).
La unió va ser força contestada a
nivell popular i va ser seguida d’una campanya per denunciar-ne els mals que es
derivaven, amb fulletons que cridaven a la rebel·lió, a recuperar la sobirania.
Però, perquè la majoria dels potentats escocesos van votar a favor de la unió?
Situem-nos a principis del segle XVIII. Escòcia acaba d’entrar en una situació
de pràctica insolvència financera degut al fracàs d’una aventura colonial a
Panamà. A Darien, tenallats per la implacable jungla, moriren centenars
d’aventurers, d’il·lusionats joves del camp i la ciutat que s’havien enrolat en
aquella fracassada colònia a l’actual Panamà. També perderen i s’arruïnaren
centenars de famílies que havien invertit els seus estalvis en unes
participacions en una aventura colonial que ni tan sols va germinar.
Un entabanador s’ompli les butxaques venent somnis a base de recollir els
estalvis de menestrals, artesans i petita noblesa al llarg i ample d’Escòcia.
La poderosa marina anglesa, en connivència amb els espanyols, també van fer de
les seves per a impedir l’èxit de l’aventura colonial escocesa. La falta de
suports internacionals, la manca d’ajuda des del país natal, les terres
pantanoses a les que havien anat a parar, els indis, les pluges torrencials,
les malalties tropicals, la naturalesa salvatge que s’empassava qualsevol obra
d’enginyeria derrotà a aquella gent i el somni colonial escocés. En un clima de
general pessimisme, amb un país empobrit (com normalment havia estat), l’oferta
anglesa va ser un caramel difícil de negar. Si bé es posaven fi a segles de
sobirania i soferta independència davant el poderós veí, la unió significava
participar de l’imperi colonial anglès. La participació en els guanys del
mercantilisme, l’eixamplament d’horitzons i possibilitats de prosperar per a
les elits d’aquest petit i arraconat país van pesar més que el sentimentalisme de
perdre la independència.
La unió legal dels dos regnes del
1707 que fusionà als dos Estats en un de sol no acabà amb els enfrontaments
militars entre els dos nacions. Les dues guerres jacobites de 1719 (amb
participació espanyola) i la de 1749 foren els dos últims capítols d’una
història de mal veïnatge i matrimoni desavingut. La batalla de Culloden a 1749,
en que els casaques roges derrotaren als guerrers clànics i al sempre mal
organitzat exercit escocés, desencadenà una terrible repressió en que el nou
amo anglès s’assegurà que mai més cap escocès s’aixecaria contra ell. Ho
aconseguiren. Però de tal males maneres, que seguint allò de “guanyaràs però no
convenceràs”, els insults i el desamor de qualsevol escocès envers al seus
veïns, avui en dia està a l’ordre del dia.
BENS
Que lliures es veuen aquests
animals blancs pasturant en les vastes prades verdes… Per tot arreu te’ls
trobaràs, omnipresent l’oví al camp, a les vores de les carreteres,
impertèrrits davant la pluja i el vent. Mira que porucs que són quan passant
amb el cotxe toques el clàxon. Quines cares de plàcida estultícia fan aquestes
bèsties de Deu, cobertes del digne abric de la seva blanca pell. I recorrent
les sinuoses carreteres d’indrets del nord i del sud, sembla com si només elles
fossin les habitants d’aquest món rural. D’homogènia simplicitat és el quadre
de colors del paisatge: sota un rampant cel blau sempre en pugna amb el plom
volant s’estén un verd esclatant, que se surt, tacat de boles blanques que amb
cap pressa però sense descans es van movent. I com venes d’aquest sistema
natural, algun rierol brugent d’aigües més prístines que la d’una font.
Les ovelles… tan innocents elles,
foren no obstant odiades durant molt de temps. Aquests animals foren el
subjecte involuntari de moltes penúries per als naturals. Al tancar-se amb
derrota la II Guerra
Jacobita el sistema clànic d’Alba va voler ser eradicat per la monarquia
triomfant. S’establiren una sèrie de fortaleses per al control dels natius. La
toponímia, com és el cas de Fort Williams, és un bon testimoni de la nova
política de control i repressió sobre el territori portada a terme per les
forces ocupants. Els caps de clans que havien donat suport al pretendent “Bonnie
Prince Charles” foren desposseïts de les seves terres. A partir de la derrota,
qualsevol comunicació amb les noves autoritats havia de ser en anglès. Així, la
llengua gaèlica anà desapareixent.
El sistema clànic venia a ser una
gran família assentada sobre un territori determinat. El cap de clan com a
noble vivia de les rentes de tots els
A l’altura del municipi
de Haltwhistle, xais sobre les restes del Mur d’Adrià que marcava el límes
septentrional de l’imperi romà a Britannia. El mur feia uns 117 kilòmetres, de
costa a costa, des de l’actual Carlisle fins a Newcastle, tenia una altura
aproximada de 6 metres
i una amplada de tres.
membres de la
seva estirp. La majoria dels membres del clan vivien del pasturatge, ramaderia,
pesca, agricultura de subsistència i escadusserament de l’artesania. Eren
petits regnes autosuficients basats en els lligams de sang, tots amb els
mateixos cognoms. El cap del clan assegurava a cadascun dels membres de la gran
família el seu tros de terra i medi de manutenció. Al seu torn cada membre de
la comunitat, del més pobre al més ric, acomplia aquells serveis que el cap del
clan requerís d’ell. La integració en les forces militars clàniques era una
d’aquestes obligacions envers el cap de clan, per al bé i subsistència del
propi clan.
Els pocs caps de clan que donaren
suport a l’invasor anglès en aquella II Guerra Jacobita veieren en la política d’eradicació
de les formes de vida gaèlica una oportunitat d’incrementar les seves rendes.
De caps de clan passarien a ser terratinents. Això resultava més profitós
econòmicament i els obria les portes a una forma de vida més refinada a imatge
i semblança de l’aristocràcia d’Anglaterra. Fins i tot caps clànics que havien
patit represàlies per recolzar la causa
jacobita, pogueren recuperar les seves terres a canvi d’acceptar la
transformació del territori que abans controlaven com a pater familias. Els
caps clànics en procés d’aristocratització ja havien vist en els últims anys
com els nobles del sud s’enriquien. L’agricultura i ramaderia extensiva eren
les noves formes d’amassar fortunes, l’esglaó que propicià l’acumulació de
capital i l’industrialització al sud del país.
Les terres del nord abans habitades
per una sèrie de grans famílies donaven sostén a tots els membres d’aquells
clans en una agricultura i ramaderia minifundista. El cap de clan rebia els
tributs de totes les unitats familiars així com el servei militar dels membres barons.
La derrota jacobita suposà la fi de l’activitat guerrera. La prestació militar
perdia sentit. Les qüestions de guerra i pau eren ara una matèria reservada i
centralitzada per la corona. Pel que fa a l’ús i propietat de la terra, els
cultius de subsistència feien nosa a la implantació de la ramaderia extensiva.
La llana es cotitzava a l’alça tant al sud d’Escòcia com a Anglaterra, on ja es
començaven a desenvolupar fabriques de filatures.
Els ex-caps de clans acabaren transformant-se en aristòcrates absents. Començaren
a substituir a uns homes que en definitiva eren els seus congèneres d’una extensa
família, per les ovelles. S’esdevingúe així un dels episodis més tristos de la
història d’aquell país, les “evictions”, “clearances”, desallotjaments.
Famílies senceres de highlanders (habitants de les Highlands) foren expulsats als
racons més improductius del territori. Vistes les dificultats per subsistir a
les noves parcel·les que se’ls assignava, molts d’aquells membres dels clans
optaren per emigrar primer a ciutats com Glasgow o Edinburgh i després cap a els
Estats Units i Canadà. Els barons més avesats a l’activitat bèl·lica
s’integraren en cossos autònoms dins l’exèrcit de la
Sa Majestat.
En poques dècades l’èxode humà acabà desertitzant demogràficament unes
terres que ara senyoregen els bens. I aquells caps de clan que traïcionaren el
seu patrimoni cultural o saberen sobreviure davant els imperatius dels nous
temps, pogueren gaudir de grans palaus que visitaven a l’estiu per caçar. Val a
dir, que molts d’aquests caps de clan que portaren a terme les terribles “evictions”,
havien estat educats a London. Els nous amos de les Highlands havien estat socialitzats
en la cultura anglesa. Ja no portaven la sang, el sentiment de pertinença al
clan, l’orgull gaèlic al seu cor.
KILT – TARTAN
És
d’una presència tremenda, impossible d’obviar. En el carrer es veu sortir d’un
taxi a una parella: ella amb vestidet blanc saltejat de collarets; ell amb
faldilles "kilt" amb pesada sivella d’argent. En el saló d’un hotel
s’esdevé un sopar de gala, on multitud d’homes van vestits a la manera
tradicional. L’entrada d’honor en un auditori és també l’oportunitat per a la
desfilada d’una roba que mai passarà de moda. Senyors ben plantats sobre
sabates tipus Gulliver s’alcen poderosos, ben ferms, sobre els pilars de llana
d’uns gruixuts mitjons color vainilla que arriben fins ben dalt dels genolls.
Tan sols una petita transició hi ha entre cobert i descobert ja que tot seguit
les cuixes tenen la protecció del màgic "tartran". Que tindran
aquests quadradets de colors que tant al món han seduït i entre els natius tan
fidels han perviscut?
Quelcom
entre rústic i noble em sembla l’encant d’aquest abillament. Un medalló de
plata, com si d’un cinturó es tractés centra la figura, engalanada amb una
banda i una brusa de prístina blancor. Els smoking, americanes, encorbats i
altres mudes més convencionals passen desapercebudes entre la minoria
majestuosa de qui porta el tartran. Els últims semblen més orgullosos, més
cofois, carregats d’història i de cognom.
Aquestes juganeres composicions de quadres
de colors mate conformant una falda masculina, el kilt, són un dels elements
que millor identifiquen Escòcia a l’exterior. El seu ús en aquell país es
redueix a celebracions especials, com a vestit d’home en el dia de la boda. El
tartan (el disseny de quadres de diferents colors) és quelcom que es porta
comptades vegades a l’any. El cosit i l’especial llana amb la que està feta el
tartan té orígens remots, celta pre-romà. La peça de roba amb quadradets més
antiga que s’ha trobat data del III segle D.C.
En l’època en que Escòcia es debatia entre els influxos modernitzadors
anglosaxons i les essències cèltiques dels clans del nord, el tartan va arribar
a ser menystingut per la gent del sud. De fet, amb la derrota jacobita al igual
que es va prohibir portar armes, el tartan també va quedar proscrit. Però coses
de la història, un cop gairebé anihilada la cultura, llengua, tradicions,
esborrat el record del passat gaèlic, llavors Escòcia sencera va començar a
adoptar el tartan com a indumentària nacional. Diferent patrons de cosit i
combinacions de colors s’associen amb cadascun dels diferents clans. Originàriament,
que en una zona es vestís un tartan d’un o altre color, obeïa a la vegetació
local de la qual s’extreien els pigments per donar color a la llana.
Si bé les classificacions tartan-clan són quelcom molt difós i disputat, el
mateix govern escocès a impulsat un registre per ordenar patrons d’estampat i cosit.
La indústria factura al voltant de 350 milions de lliures a l’any. Es de
preveure una tendència a l’alça en el negoci i apreciació del tartan. Una
iniciativa turística-cultural del govern escocés, el “homecoming Scotland”
(torna a casa) vol despertar la consciència i donar la benvinguda a Escòcia als
milers de descendents d’aquells membres de clan que un dia van emigrar al nou
món. I esclar, qui torna a casa, es compra el set sencer del vestit tradicional
dels seus avantpassats.
Monument al cementiri
d’Ullapool a la regió de les Highlands, terra de MacLeods. Diu la llegenda que el
fugitiu príncep Charles, el que perdé la II
Guerra
SAC DE GEMECS
Diuen que un gaiter, obligat a
creuar un bosc es va veure perdut al fer-se fosc. Decidit a fer nit en una
cabana desprotegida es va veure sorprès per una bandada de llops. Davant la
seva amenaça el gaiter els hi va començar a entregar als llops el seu menjar,
fins que aquest s’acabà. L’home, desesperat ja no sabia que fer. Pensà llavors
en tocar el sac de gemecs. Els llops fugiren cames ajudeu-me. Ja veiem que el
so d’aquest instrument de vent no és del gust de tothom. A altres se’ls encrespa
la pell quan les poderoses vibracions d’un guerrer de la música es dispersen
com el tro, poderós i sobtat. I quan els pèls eriçats se’m relaxen després del
sotrac d’oir un lleó llunyà, començo a sentir la poesia, aquesta malenconia que
la terra més bella i dura del món desperta en aquests homes. El so trencat
pujarà per les muntanyes precipitant-se desesperat, mar enllà.
Així feren tanmateix milers i milers
d’escocesos al llarg del segle XVIII i XIX. Se n’anaren a l’Amèrica del Nord, a
Austràlia, New Zealand, Sudàfrica… Deixaren darrera seu la terra ancestral, per
la que tant havien sofert i lluitat. Preludiant el que a la península ibèrica
serien les guerres carlistes, les guerres jacobines tingueren una triple
vessant: ideològica, territorial i religiosa. La partida es jugà en dos
moments, al 1715 i al 1745. La voluntat de la casa dels Stuart per sostreure a
la casa de Hannover del tron del Regne Unit comptà sempre amb grans recolzaments
al nord d’Escòcia, mentre que al sud les opinions estaven més dividides.
La confessió catòlica del pretendent i la promesa de respectar l’estructura
clànica de les Highlands va fer possible conformar un exèrcit que alliberés
Escòcia i es plantegés l’aventura d’internar-se a Anglaterra cercant
recolzaments, forçant la coronació del pretendent Stuart o bé la batalla amb
les forces hanoverianes. La
Auld Alliance (l’aliança entre Escòcia i França) com havia
succeït tantes vegades en el passat no va funcionar a l’hora de la veritat. Els
ferotges pastors-guerrers clànics de les Highlands, abillats amb les robes
tartan i amb tàctiques militars obsoletes de cos a cos, se les hagueren de
veure amb l’organitzat exèrcit dels casaques rojos.
Les “Lowlands” (terres baixes) calvinistes o bé s’abstingueren de donar
suport a l’aixecament o bé s’alinearen amb els hanoverians. La conseqüència
d’aquest desequilibri de forces fou una terrible derrota dels jacobites a la
batalla de Culloden. Liderant a les forces angleses es trobava el que es
coneixeria com a “carnisser Cumberland”,
fill petit del rei George II. Guanyà Anglaterra, la Unió , l’anticatolicisme. Va
perdre la cultura gaèlica, la seva organització clànica, la seva llengua. A fi
d’imposar l’uniformisme estatal a les terres que havien qüestionat aquest
model, no va haver-hi clemència. El nou govern, lliure de tota oposició
efectiva, establí una xarxa de fortaleses des de les quals s’operaria una
campanya de neteja ètnica i d’imposició de les noves formes, des de la tinença
de la terra fins a la persecució de la llengua gaèlica.
Els antics caps clànics també patiren represàlies amb presó i confiscació
de bens i propietats. Però ben aviat aquests capitostos s’avingueren a col·laborar
amb els vencedors per tal de recuperar el seu estatus nobiliari i les seves
prebendes. Els membres del clan, que durant segles havien obeït cegament les
ordres del familiar més eminent (chieftain) es veieren abandonats. Fou un
trencament unilateral de les obligacions familiars que lligaven els estrats
baixos, mitjos i dirigents del clan entre ells. Els mateixos chieftains o caps
de clan, ja educats i enlluernats per la
modernitat de London i per les incipients formes de modernització de l’agricultura,
lideraren el que s’ha anomenat Clearances.
Foren autèntiques neteges humanes en que les ovelles vingueren a substituir
als habitants d’aquelles contrades. Els ovins eren molt més rentables per als
antics caps clànics que no pas les granges disperses que encara practicaven
l’agricultura de subsistència. Desplaçats per les innocents bèsties, a cops de
baioneta o per pura misèria, els empobrits highlanders acabaren ocupant les
terres més infèrtils, subsistint a base de patata. I fins i tot d’aquests
marges els acabaren expulsant. Marxaren al sud, a ciutats com Edinburgh,
Glasgow o Dundee. Altres decidiren fer el viatge a ultramar. Allà iniciaren una
nova colonització que els portaria a ser la classe dominant del que es
convertiria en el país més poderós del món.
DAVANT D’AQUELL LLARG PARK
És
Queen Street Gardens jardí vuitcentista que discorre al llarg de mitja milla. Reposa rodejat per una tanca
de ferro, signe de la privacitat del park, de gespa esclatant en la seva verdor,
motejat per imponents oms. En un dels costats d’aquell immutable jardí, s’estén
un carrer arxiburgés, Heriot Row, a Edinburgh. Davant de l’empedrat, de cara a
la generosa vista de la pau del verd, s’aixequen unes cases del més pur estil
georgià. Adossades les unes a les altres, les cases mostren ínfimes diferències
entre elles. És la homogeneïtat de la New Town.
En una d’aquelles cases de dos
pisos, separades del carrer per una curta filera d’esglaons, amb un fossar on
es situa un pis mig soterrat, va néixer Robert Louis Stevenson. En aquella casa
amb vistes al plàcid jardí passà la seva infància i adolescència l’autor de l’Illa
del tresor, el creador de la fantàstica història Segrestat, Dr Jekyll and Mr
Hyde i de tantes altres novel·les.
Stevenson és una de les estrelles
que més brillen en l’univers de la història literària d’Escòcia. Des d’aquell
racó de la ciutat, el noi malaltís que era Stevenson deuria passar moltes
estones imaginant-se mons fantàstics i llunyans. Ja de gran el gran escriptor acabà
substituint la freda Escòcia per la tropical Upolu a les Illes Samoa. Al seu
llibre Segrestat, Stevenson va fer de tota la costa escocesa l’espai en el que
desenvolupar la seva trama trepidant. Un aventurer del llenguatge, Robert Louis
Stevenson era fill d’un ministre de l’Església d’Escòcia.
Més d’un segle
enrere, James Hogg va saber parodiar en una obra mestra la incongruència moral
de la societat puritana. Les “Memòries privades i confessions d’un pecador
justificat” va ser un llibre prou irreverent per l’època.
Escultura de marbre de
Sir Walter Scott sota la volta del monument a ell dedicat a Edinburgh, Princess
Gardens. A la dreta del sedent Scott el seu inseparable gos caçador Maida.
Avui en dia,
aquella obra encara espera el reconeixement que es mereix. Vingut d’un poblet
de les Lowlands, el protagonista de la història viu un seguit de peripècies per
la bruta i canalla Edinburgh de finals del segle XVII. Parlem de quelcom més
que un thriller costumista. “The private memoirs and confessions of a justified
sinner” és tota una crítica voraç a la teoria presbiteriana de la
predestinació.
I qui també va narrar a la perfecció una època d’aquell país és l’estimat i
celebrat Walter Scott, homenatjat amb un gran monument al centre d’Edinburgh. A
Waverley, un gruixut llibre emmarcat en el romanticisme, Scott narra l’ocàs
d’una manera d’entendre la vida, l’orgull d’un cap clànic davant de la
irremissible arribada de la modernitat. Entre paratges de runes i boscos
frondosos descrits sublimment, discorre la batalla perduda d’un heroi que
s’aferra als seus principis d’honor i lleialtat. La derrota és desconeguda per
a aquells que es mantenen fidels als seus principis. Walter Scott, de camí cap
a la seva casa de camp, acostumava a aturar-se al que avui en dia es coneix com
“Scot’s view” on divisava la bellesa del comtat de les Borders. A la capital, sovint
pujava al turó monumental de Carlton Hill. Allà, amb el seu estimat gos, mentre
contemplava la ciutat sencera i l’oceà abraçant la costa, trobava la inspiració
per a la seva fructífera obra literària. Polític i persona famosa en el seu
temps, Walter Scott va saber crear mites com Rob Roy, fent recuperar l'orgull
per tota la cultura perduda de les indomables Highlands.
Passada la moda romanticista s’anà
imposant la fe en el progrés i l’avenç científic. En aquesta tessitura de
pensament de la segona meitat del segle XIX va néixer el rei dels detectius,
Sherlock Holmes. El seu pare literari, Conan Doyle era natural d’Edinburgh. Els
seus carrers empedrats, la llum de gas que il·luminava com espelmes els carrers
boirosos, deurien inspirar molts paisatges urbans que l’hàbil detectiu i el
doctor Watson van recórrer plegats. L’íntim col·laborador de Sherlock Holmes
era com l’encarnació literària del propi autor. Conan Doyle, metge de
professió, imbuí als seus personatges de l’esperit empíric i objectiu de la
ciència mèdica que ell coneixia tan bé.
Detall d’una làpida al
cementiri de Greyfriars, els monjos grisos o franciscans. Aquest cementiri es
famós per la historia de fidelitat fins a la mort del gosset Bobby. En aquest
emplaçament també es van escriure alguns dels capítols cabdals de l’església
reformada d’Escòcia.
MOLSA DE SEPULCRE
Cap
aspre vent, cap bany de sol sec per hores perllongat, ni la més canviant
successió de temps juganers els podrà arrancar d’aquesta viva pedra. Solitaris,
en silenci, passen visitats per ningú la major part del temps. Neixen de
mòrbids vapors i essència de minerals, creixent en un verd esclatant, disposats
com una llarga esponja descansant. Fins que un dia es converteixen en vegetal
paper de colors, que amb un cop de vent se’n va, deixant un gravat multicolor
de tons apagats. Com l’empremta dels segles quedarà.
Fràgils,
aquest Campbell, aquest McPherson o la família Blair; tremolant romandran allà
els seus noms, aguantant estoicament les sotragades de la pluja, catatònics
sota la neu, les envestides del vent i potser algun plàcid moment al curt estiu
escocés. Solcs ja indesxifrables només desperten la curiositat d’algun que
altre corb, que passejant-se per damunt la làpida sembla anar llegint la
llegenda en honor al mort.
Per
uns minuts la pesada i solemne ciutat aixeca el vol, la pedra recitant el sol
llunyà. Com enllà més al Nord, a l’extrem de l’illa d’Sky on lliure d’obstacles
el sol lentament cau sobre les quietes aigües on comença la mar inabastable, el
senyorívol oceà, perfecte círcol majestuós, un vuit taronja suspès sobre el
nadir. Pesada realitat resistint en lenta caiguda el seu destí, com desconfiant
la pròpia resurrecció. De res hom pot estar segur. Condemnat l’home està a
confirmar les seves creences amb la nova llum de cada dia. La reiterada
existència de quelcom es prova insuficient per a la seva continuïtat. Així tots
ho hem viscut en els nostres petits cosmos individuals. L’amor, l’alegria, la
vida, tot s’esvaeix a voltes per no tornar. Encara que certament ens podem
enganyar i pensar que tot inalterable continuarà, en un ordre infinit que ens
dona aquella tranquil·litat de saber que el que més apreciem, ja sigui l’amor,
els diners, el poder, el control, mai se’ns escaparà. Així la civilització
cristiana per segles transcorregué, segura dels paràmetres per on es movia, en
un univers cognoscitiu complert, finit. Fins que David Hume arribà.
En alguns d’aquells cementiris
lladres a sou exhumaven cadàvers frescos per a la seva dissecció de metges amb
fam d’experimentació. La ciència mèdica en aquest país, al llarg del segle XIX,
donaria grans noms. Fou l’època del positivisme, fill de la Il ·lustració. S’interrogaren
ments privilegiades ja a mitjans del segle XVIII per les qüestions fonamentals
de la Moral , la Política l’Economia, la Història … Uns deien que
conformar una societat justa i pròspera és conseqüència de l’observança de les
bones costums i d’aquells comportaments que es demostren com a profitosos. Uns
altres creien que els valors socials són matèria molt voluble i que el que és bo
en una època pot deixar de ser-ho amb el pas del temps. Per alguns filòsofs
l’acumulació de riquesa comportaria a la llarga l’empobriment general de la
societat. Per uns altres pensadors, la fam de beneficis i la despesa en bens de
luxe de les elits acabava beneficiant a tota la massa social.
Que és millor per al progrés del
país, l’agricultura, la indústria o el comerç? Ha d’estar aquest protegit o
s’ha d’avançar cap al lliure comerç? Ha guanyat o ha perdut la nació escocesa
amb la unió amb els seus veïns anglesos? Moltes i raonades disquisicions es
feren a les universitats d’Edinburgh, Glasgow i Aberdeen, en societats i clubs
de literats. La controvèrsia, els lligams d’amistat, les publicacions de
treballs i les seves rèpliques, tot contribuí a estimular l’esperit crític. I
entre tots els il·lustrats escocesos, brillen amb llum pròpia els noms de David
Hume i Adam Smith.
Però el valor de la Il ·lustració
escocesa rau en que fou el germen que acabà engendrant el positivisme. Sobre la
base de qüestionar-se veritats i principis absoluts fou després possible
avançar en els camps de la medicina, la física, la biologia, la química… El positivisme
ja donava resultats tangibles al segle XIX en els més variats camps de les
ciències. Grans noms com Joseph Black, descobridor del CO2, Alexander Fleming o
Darwin s’educaren o treballaren en aquest país. Escòcia ens ensenyà l’art
d’experimentar com a mètode d’investigació, d’observar per aplegar dades, de provar
per demostrar.
ESTATUES
De
camí cap a Princess Gardens, aquell mantell immens de gespa que es deixa caure des
de l’abrupta roca volcànica que suporta el castell, insignes personatges em
donen la benvinguda. Sobre neutres pòdiums de sòlida pedra grisa em sorprèn la
mirada de bronze del doctor Livingstone. Qui ho diria que el descobridor de les
fonts del Nil era originari d’un horitzó tan petit com el del poble de
Blantyre, encara que a la riba d’un important riu (el Clyde que desemboca a
Glasgow). L’iconoclasta David Hume seu a certa alçada al rovell de l’ou del
casc antic. Pensatiu, el filòsof que demolí la seguretat dels principis inqüestionables
és l’objecte de freqüents bromes.
Malgrat les contribucions
estètiques d’algun vàndal que pinta o li posa un con de tràfic per barret,
David Hume sap mantenir la dignitat. Sherlock Holmes es resguarda del tràfec
d’una rotonda en una placeta semicircular. Dempeus, tot espigat va amb la seva
gorra, una mica capcot, amb la pipa a la mà. Deu estar escodrinyant al seu
cervell el que al final li semblarà elemental. Molts reis, dempeus, a cavall,
molts notables, patricis de la burgesia triomfant, algun que altre reformador
religiós, els grans personatges de la història d’Escòcia observen el devenir
contemporani. Ells fan de far per a qui dedicant-los una ullada vulgui aprendre
quelcom d’ells per emular-los.
L’art de saber col·locar estàtues és
una de les grans contribucions de l’Edinburgh georgià a l’urbanisme. La fórmula
pot semblar evident, però en pocs llocs s’ha aplicat amb tanta perfecció. El
personatge a recordar aconsegueix rellevància òptica sense molestar. Els
creuaments de carrers a la
New Town (ciutat nova o eixample) d’Edinburgh estan poblats
per aquestes proporcionades figures de bronze i pedra. Sobre un pòdium ben
sòlid però
Sherlock Holmes potser captat en un dels seus moments de
deliberació inductiva, a Picardy Place d’Edinburgh. El pare de la criatura
literària, Connan Doyle, té moltes semblances amb el doctor Watson. De fet,
l’escriptor era metge de professió.
discret,
s’aixeca l’escultura de tall clàssic que mira a l’infinit, encara vivint en el
seu temps. Fins a cert punt són aquests monuments invisibles, gens
aclaparadors, ben integrats a la trama urbana, esperant que algun vianant
sensible dialogui amb ells. En una trama perfectament ortogonal com la New Town , les estàtues
són també elements funcionals per crear diferenciació entre carrers.
Van ser doncs les estàtues la
fórmula per crear focus d’atenció i distracció als creuaments de carrers. Quan
la trama urbana dibuixava una T, en el punt on es troben els dos pals d’aquesta
lletra s’escollia un campanar, una cúpula, un edifici singular que es
diferencies dels altres, que sobresortís i que alhora fes de punt de fuga.
L’altre recurs amb el que arquitectes com James Craig i Robert Adam donaren
vida a la regular reixa de la
New Town van ser els jardins. Són aquests petits parks tan
sols per contemplar, enreixats i centrats per un gran conjunt monumental en
forma d’immensa columna o de ric conjunt escultòric. La “New Town” d’Edinburgh
ofereix un sobri passeig entre la homogeneïtat d’unes finques molt regulars, simètriques
unes entre les altres i minimalistes en la seva decoració. I entre les sòlides
cortines de pedra de les façanes de les cases, foradades per regulars
finestrals rectangulars, hom troba moments de distensió recorrent els
"circus" (carrers circulars) amb blocs de pisos a més alçada,
contemplant la pulcritud d’un park o entretenint la vista amb el record en
forma de placa “d’aquí va viure” alguna celebritat.
HOMELESS
Personatges que romanen
impertèrrits a la intempèrie, amb un gos al seu costat, equipats amb un sac, “spare
some change please…” (una moneda si us plau) van recitant. És la decoració
humana habitual que es veu a cantonades, ponts i escalinates. Són de totes les
edats aquests sers que porten l’ètica antilaboral a mode de protesta diària,
trencant el classisme d’aquestes terres, per mostrar a locals i forasters una
forma soferta de vida alternativa.
Tenen
aquests captaires un aire de dignitat, impertèrrits sota la pluja, fuetejats
constantment per ràfegues de vent, per la constant brisa del mar. Joves
encaputxats, gent de mitjana edat abonats a unes de les pronunciades escales
que connecten els carrer de la part antiga de la ciutat d’Edinburgh. Es troba a
aquests “sense-sostre” també ancorats en el concorregut pont de North Bridge
que connecta la part nova amb la part antiga de la ciutat. Al caure el sol, s’arrepleguen
molts d’ells en uns bancs coberts d’un dels extrems dels jardins Princess Gardens, aquella baula que conecta la
ciutat vella amb la nova. En un dels centres financers més importants del món,
on els cotxes luxosos apareixen amb freqüència, abunden també els desclassats,
outsiders devots de cerveses d’alta graduació. Van sempre amb dignitat, honrats
captaires com si de “’hidalgos” es tractes, tan o més dignes com un dels altres
grups professionals més visibles a la ciutat: els advocats.
Detall de Northbridge,
el pont del nord a Edinburgh de finals del segle XIX que connecta la part
antiga amb l’eixample de la ciutat. La ciutat compta amb la raresa
urbanístico-arquitectònica d’una sèrie de ponts amagats que integren blocs de
pisos en el seu si, com a Southbridge.
la creu, com aquesta gent, que un dia
dirigí el país. La discreta parafernàlia, els cerimonials, tot ve a reforçar la
reproducció d’aquesta dignitat. Foren els advocats la casta que fent
d’intermediaris entre capitalistes i Westminster es feu imprescindible per a la
pervivència de la Nació
escocesa. L’existència d’aquests santuaris reservats per a uns pocs iniciats i
agermanats, clubs privats alguns depassant el quart de mil·lenni d’existència,
denota quelcom més que el gust per l’associacionisme i una rica Societat Civil
.
Al
rovell de l’ou del casc antic, al voltant de la catedral, els trobaràs amb els
seus vistosos abillaments. Vestits a l’antiga, be semblarien aquests
personatges viure en el segle XVIII si no fos pels audis esportius que condueixen.
Omplen els anomenats Solicitors (advocats) la noble sala de l’antic parlament,
per creuar el carrer i dirigir-se a la cort suprema custodiada pel cèlebre filòsof
David Hume el qual també contribuí a la teoria del dret.
Són tots aquests advocats membres d’una classe mitja alta que des de
principis del segle XVIII ha gaudit d’una influència política i social ben
considerable. Varen ser classe dominant, junt amb comerciants i industrials.
Tot al llarg del segle XX aquesta classe benestant s’anà eixamplant. Tots, els
patricis reconvertits en industrials i els nous centurions de l’exclusivisme,
prodigant-se en clubs, en santuaris neoclàssics d'entapissada solemnitat. L’objectiu
tan abans com ara és marcar les distàncies amb el comú de les persones, amb la “Working
Class”. Aquesta, avui en dia es presenta menys compacta i més individualitzada.
Però tan sols fa unes dècades les drassanes del “Red Glassow” eren un intens
focus de moviment revolucionari. D’allà partiren molts herois per venir a
combatre el feixisme a la
Guerra Civil espanyola. Treballadors, que si bé foren
internacionalistes també sempre professaren molt nacionalisme. Aquest, durant
moltes dècades semblà acontentar-se amb una autonomia no reconeguda. I fou l’advocacia
escocesa precisament, com a intermediaris de la burgesia i els poders de London
els garants de l’autonomia escocesa fins a les darreries del segle XX.
Escòcia gaudeix d’un sistema legal
propi, diferenciat del de la resta del Regne Unit. Al 1707 es signà el Tractat
de la Unió finiquitant
l’Estat escocés. Es salvaguardà però trets diferencials com la religió i Església
pròpia i el sistema legal autòcton. Les arrels scoto-normandes del dret escocès
es van enriquir a l’Edat Mitjana amb les aportacions del Dret Canònic així com
amb la jurisprudència anglesa. La il·lustració escocesa va fer les seves
contribucions a la sistematització del dret propi amb reculls legals d’eminents
juristes com el filòsof David Hume. Tot plegat, la preservació del sistema legal
i judicial al 1707 obeïa a una raó pràctica: no trastocar les costums de la
societat, acostumada durant segles al seu propi dret. De retruc, el grup de
jutges i advocats s’assegurava la seva parcel·la de poder i evitava l’intrusisme
professional dels seus col·legues anglesos.
Veiem, en virtut de l’article XVIII
del Tractat de la Unió ,
fins a quin punt es van fusionar o mantenir diferenciats els sistemes legals
anglo-escocesos. “That the Laws concerning Regulation of Trade, Customs, and
such Excises, to which Scotland is by virtue of this Treaty to be liable, be
the same in Scotland, from and after the Union as in England; and that all
other Laws, in use within the Kingdom of Scotland do after the Union, and
notwithstanding thereof, remain in the same force as before (except such as are
contrary to or inconsistent with this Treaty) but alterable by the Parliament
of Great Britain, With this difference betwixt the Laws concerning publick
right Policy, and Civil Government, and those which concern private right and
the Laws which concern publick right Policy and Civil Government may be made
the same throughout the whole United Kingdom; but that no alteration be made in
Laws which concern private Right, except for the evident utility of the
subjects within Scotland.” /2/
Juntament amb tribunals exclusius i
d’última instància, el dret escocès té com a particularitat una fórmula
especial de veredicte: “no provat”. Aquest veredicte s’aplica en casos en que
és difícil discernir si l’acusat és culpable o innocent. A efectes pràctics per
l’acusat, un veredicte “no provat” equival a innocent. A efectes morals el
veredicte “no provat” estaria més proper a culpable. La composició dels jurats
populars també són diferents de la majoria dels sistemes legals del món, ja que
superant l’acostumada xifra de dotze membres, a Escòcia puja fins a quinze els
nombre dels que composen aquell jurat.
Amb la modernització de l’autonomia
escocesa al 1997 en que Escòcia es dotà de parlament autonòmic, els advocats
perderen la seva ascendència política. Fins aquella data, tot el que es decidia
a Londres que pogués afectar a Escòcia era revisat i negociat pels jutges i
advocats escocesos. Amb un mecanisme d’informació en xarxa, d’influències i
pressions, parlament de Wenstminster (amb els parlamentaris de les circumscripcions
escoceses), Secretari d’Estat per Escòcia i classe tocada d’Escòcia decidien
qualsevol canvi legal a aplicar a Escòcia. Ara són els diputats del parlament
escocès, amb dret tan legislatiu com executiu els impulsors de la modernització
social d’aquell país i els garants de la seva autonomia.
BITLLETS
Un digne senyor abillat amb perruca
de llargs rínxols em mira mentre espero per pagar la meva cervesa. Per un
moment s’eleva el meu esperit veient la cara d’Adam Smith en el bitllet de cinquanta
lliures. Recordo en altres moments tot el que devem al barbut de Charles Darwin
quan pago amb una nota de 10 lliures. Un acte tan descarnat com intercanviar paper
moneda per un bé de consum és capaç de portar-te a elevades reflexions, a un
petit viatge per la historia del pensament. Més enllà del valor monetari dels
bitllets, hom es resisteix a desprendre's d’aquests pel seu valor intrínsec.
Els vius colors i disseny dels bitllets els fa quelcom digne d’atresorar. I tot
llegint l’entitat emissora (Royal Bank of Scotland, Bank of Scotland,
Clydesbank,...), un turista desinformat pot fàcilment creure que està en un
Estat de cap a peus.
L’autonomia escocesa, en línia a la
sui generis unió que la lligà amb Anglaterra va saber conservar la
independència del seu sector financer. Els bancs escocesos més importants tenen
potestat per expedir el seu paper moneda. Òbviament els bitllets escocesos
serveixen a Anglaterra, Gales i Irlanda del Nord. El mateix passa amb els
bitllets anglesos del Bank of England, que es poden fer servir a Escòcia. Malgrat
alguns intents del Tresor britànic d’acabar amb aquesta prerrogativa dels bancs
escocesos, aquestos i el govern autonòmic escocès han preservat aquesta
especificitat de la cultura monetària.
El sector financer és d’una potència notable i juntament amb el turisme i
el petroli és un dels motors de l’economia escocesa. El Royal Bank of Scotland (malgrat
els problemes del recent crack financer) és un dels bancs més grans del món.
Nogensmenys, el banking modern es va originar en aquelles latituds cap a
mitjans del segle XVIII. La imponent seu històrica del Bank of Scotland, on es
troba un museu de la banca, aixecant-se sobre un costerut carrer del casc antic
d’Edinburgh és tot un símbol d’aquest capital que atresora la nació escocesa.
A nivell de finançament aquest país
viu sens dubte una favorable situació. Parlem de la “Barnett Formula”, que
regeix el finançament d’Escòcia des de la segona meitat del Segle XX. Després
de la II Guerra
mundial, quan el Regne Unit experimentà junt amb l’Europa democràtica un període
de ràpid creixement, quedà fixat el finançament de la llavors semiautonomia
escocesa. Fou el ministre d’economia britànic d’aquella època, el Sr. Barnett, qui
dissenyà el nou sistema de finançament escocès i per això aquest porta el seu
nom. El model de finançament mitjançant el qual es distribueixen els ingressos
que recull el govern central és netament favorable a Escòcia. Aquest rep força
més del que aporta al tresor estatal. Malgrat alguns intents d’ençà del govern
Thatcher per reduir les aportacions de London a Edinburgh, el sistema s’ha
mantingut més o menys intacte fins als nostres dies.
Per als unionistes escocesos la fórmula Barnett és un gran argument a favor
de la permanència a la
Gran Bretanya. Diuen: si fóssim independents tindríem menys
ingressos. Els independentistes tampoc accepten reduccions en les aportacions
fiscals de l’Estat. O tot o res venen a dir els independentistes: - “afavorir-nos
fiscalment és el preu que heu de pagar per tenir-nos entre vosaltres. Si això
us suposa una càrrega intolerable, ja ens les apanyarem tot sols amb el nostre
petroli, la nostra potent xarxa de bancs i entitats financeres, amb el nostre whisky,
amb la nostra pesca i recursos hídrics...”.
La fórmula Barnett es desconeguda per
a la majoria dels electors. El que aquest coneixen prou bé són les ajudes a
l’atur i a l’habitatge, les quals venen i són gestionades per l’Estat. Molts
nacionalistes, a l’hora de la veritat, voten més pensant en la butxaca i la seguretat
dels subsidis estatals que no pas amb el cor. Es per això que molts dels
electors que es professen només escocesos i gens britànics acaben votant a
partits estatals contraris a la sobirania.
Vista al capvespre des
del castell d’Edinburgh, al capdamunt de Cannongate de George Heriot School,
elitista col·legi que data de mitjans del segle XVII on els nens i nenes encara
van uniformats.
SUNSETS
Són d’aram. Enllà de la ciutat se’n
va el sol, amb un adéu que és un vel sobre el fosc gres de les llosses que
donen vida a les parets de les casses, encenent la pissarra dels teulats, últim
refugi fulgent de la claror, com el quadre de Monet, “Le couche du soleil à
Lavacourt”. Una pàtina de taronja light recobreix per uns instants capritxosament
algunes parts del cos de la pètria ciutat.
Poc després, a les carreteres, als
carrers, emana de peculiars bombetes cilíndriques muntades sobre bastons de
zebra una llum iridiscent. Travessen aquesta calma nocturna focus al galop, de
les màquines que troten sobre els empedrats. La llumenera lunar traspassa el
vel de la severa boira que tot ho vol. Verdadera reina d’aquestes terres, la
boira, sempre autoproclamant-se, en tota estació, de dia i de nit. I malgrat semblant
sobirà, la llum perviu il·luminant els passos d’aquesta gent donats a la
recerca de noves llums. Poques dècades després de les grans contribucions de la Il ·lustració escocesa al
pensament universal, un reguitzell de descobertes i invencions aquesta terra
donà a llum. Sense anar més lluny, James Watt, l’inventor de la màquina de
vapor, mare de totes les revolucions industrials, era escocès.
Tocada ja des
del primer terç del segle XVIII per la revolució agrícola que impulsaria la
revolució industrial, Escòcia encara mantenia en ple segle XVIII formes feudals
quan no esclavistes. Ken Follet, en la seva obra “A place called Freedom” (un
lloc anomenat llibertat) narra les condicions i la lluita d’aquells miners que
en algunes zones d’Escòcia es dedicaven a extreure carbó, encadenats com a esclaus
juntament amb tota la família. Aquelles primeres lluites per la llibertat
donaren pas a l’emancipació més organitzada del proletariat al llarg del segle
XIX. Els esforços de la classe treballadora no defalliren en el primer terç del
segle XX. Després de la II Guerra
La destrucció de màquines de telar self-action a mitjans del segle XIX fou
la primera resposta a les embranzides modernitzadores del capitalisme. Els
horrors humanitaris i la alienació que comportava als obrers les llargues
jornades de treball acabaren calant en les consciències dels propietaris.
Robert Owen assajà a la colònia fabril de New Lanark a les fonts del riu Clyde
tota una utopia social. New Lanark i totes les colònies industrials d’arreu del
món que s’inspiraren en ella venien a ser una fórmula paternalista que mantenia
el sistema classista i la usurpació del valor afegit aportat pel treball.
Malgrat això aquella comunitat obrera era un oasis en la devastació humana que
causava el capitalisme salvatge de l’època. La idea era que els obrers no es
degradessin gastant-se el seu sou en tabernes o emmalaltint en vivendes
insalubres. La infraestructura necessària per a dignificar a la classe obrera
havia de comptar amb escola, jornades de treball raonables, hospital, economat,
pisos amb espai suficient… tot centralitzat en una comunitat autosuficient.
Mentrestant, a la costa occidental,
la pròspera Glasgow, la porta britànica a Nordamèrica creixia gràcies al comerç
del tabac i altres productes colonials. La seva puixant indústria metal·lúrgica
nodria de locomotores i vaixells als països en vies d’industrialització, encara
incapaços de fabricar bens industrials de magnitud. Les drassanes de Glasgow es
convertiren en el “Red Clyde”. D’allà sorgí una poderosa força sindicalista que
donaria forma al partit laborista independent. D’allà també sortiren molts des
vaixells i submarins de guerra a la
I i a la
II Guerra mundial. Les repressions de governs liberals i
tories es repetiren cíclicament al llarg del segle XX. Sempre que el moviment
sindical provà de capgirar l’status quo político-social, el “Red Clyde” fou emmudit
expeditivament. Els quadres-murals de Ken Currie, membre dels anomenats “New
Glasgow Boys”, expressen acertadament d’un mode entre vorticista i Diego Ribera
l’èpica i l’esforç col·lectiu d’aquells soldadors, fonedors, obrers, per conquerir els seus drets i preservar el
seu treball.
FORMES CELTES
En una botiga de souvenirs
m’encanto mirant uns objectes de més o menys valor però tots ells captivadors. Corren
juganeres sobre diferents suports unes línies que giren, s’entrecreuen i acaben
en el mateix punt en que van sortir. Són línies negres juganeres sobre fons
verd que tenen quelcom de misteriós. Un dibuix, una microconstelació sobre la
creació, sobre el sentit de la vida, una vista, un moment per despenjar-nos del
món material, reunir-nos amb un pensament profund, gens reflexiu, panteista.
Acompanyant aquest serpentejar de línies amb vida, alguna frase incomprensible,
en un idioma que pocs saben llegir. Una tipografia arcaica que anuncia sentències
transcendents, missatges eterns d’ahir i d’avui.
Quan de temps ha passat des que
aquesta terra va ser poblada per aquells mítics celtes. D’ells, en els
escocesos d’avui deu haver quedat alguna forma elemental de vida, matèria de
filòsofs. Però per a qualsevol mortal és ben evident el llegat artístic de la
civilització celta. Les filigranes celtes es venen bé i són populars entre turistes
i locals. Sempre estaran de moda, cosa que no impedeix que es portin a terme
actualitzacions o simplificacions i fins i tot s’arribi a la banalització del
sentit profund que els celtes donaven a aquestes composicions sense fi. La serp
que es mossega la cua, l’ourobourus, ve a significar que principi i fi estan irremissiblement
lligats.
L’estètica celta purista és
per tant una realitat ben patent avui en dia. Però ja fa més de cent anys, una
ment sensible, innovadora i alhora arrelada a l’estètica del seu país va saber actualitzar
l’essència de les formes celtes. Charles Renné MacKintosh és l’home del
Modernisme a Escòcia i per extensió a les Illes britàniques. Aquest artista prengué
els principis bàsics de l’Art
Baixos i mezzanina dels
Willow Tea Rooms de Glasgow, obra de l’arquitecte MacKintosh.
Noveau de
llibertat expressiva, naturalisme i jocs lineals per crear una estètica mai
vista abans. Contràriament al Modernisme català, les formes de MacKintosh son
rectilínies, formant quadrats i tan sols tímidament com a contrapunt apareix
aquí i allà una corba que dóna al conjunt una intensa vitalitat interior.
A l’escola de belles arts de Glasgow,
MacKintosh va demostrar que el seu geni anava més enllà del disseny. Partint de
l’austeritat de l’arquitectura tradicional del seu país i l’asimetria pròpia de
l’estil baronial, MacKintosh va saber aportar nous elements, alliberant espais,
alçant els sostres, creant un edifici perfectament racional. L’aspecte exterior
i la varietat dels edificis de MacKintosh mostren la diversitat estilística i
formal que l’arquitecte “total” va desenvolupar al llarg de la seva curta
carrera: de construccions tancades de pedra vista amb aspecte de gràcils
fortaleses, creuant un parell de carrers a la bulliciosa Glasgow, a contemplar
un senzill portal de vidre, lleuger i obert al carrer. Igualment que a altre
països en aquella època, l’ús de la ceràmica vidriada també va ser magistralment
utilitzada per MacKintosh en alguns dels seus edificis per donar color i vida a
les seves edificacions.
Glasgow, que prengué importància a
l’Edat Mitjana com a seu bisbal, va saber erigir una de les catedrals gòtiques
més imponents del continent. Però d’aquell passat la victoriana Glasgow
pràcticament no en va deixar res, llevat de la catedral. Racional i grandiloqüent,
Glasgow es va vestir de classicisme i amplis carrers, entre palaus mercantils i
esglésies apuntades. Titans aguantat portals donen una sorruda benvinguda a qui
ha de traspassar els llindars. Per a aquells vianants que no estan convidats,
els musculosos homes que fan de guardians a les portes avisen de la dignitat
que es requereix per a entrar a la finca.
Glasgow va créixer exponencialment
d’ençà de la revolució industrial. La potència de la gran ciutat de l’oest del
"central belt" (el cinturó central) es basava en ser el port de
sortida dels bens manufacturats Atlàntic enllà. Després de London, Glasgow es
va convertir en el punt de sortida més atrafegat de les Illes Britàniques. Tot
va començar amb el contraband de tabac procedent d’Amèrica abans de que la Unió d’Escòcia amb Anglaterra
permetés les transaccions legals entre els ports escocesos i les colònies. Amb
el Segle XIX les drassanes de Glasgow van començar una carrera industrial sense
aturador de construcció de vaixells, d’exportació de màquina eina, locomotores
i enginys que nodriren i industrialitzaren alguns països de la Commonwealth.
La demanda de mà d’obra barata va
provocar un efecte crida entre els empobrits veïns irlandesos. En pocs anys,
els immigrants irlandesos ompliren les fàbriques i els nous barris proletaris
de roja totxana de Glasgow. Els nouvinguts, d’una altra religió que la majoria
dels locals, provocaren un renaixement de la minúscula comunitat catòlica que
acabà demanant esglésies, bisbe i serveis assistencials que els capitalisme salvatge
no proveïa. Cert dualisme començà a forjar-se a la societat de la gran capital
del nord de les illes. La confrontació entre empobrits catòlics irlandesos
nouvinguts versus natius protestants més benestants ha perdurat fins als
nostres dies en la forma de dos grans equips de futbol.
Els verds del Celtic Glasgow són la reminiscència dels descendents
d’aquells immigrants d’ara fa més d’un segle. Els blaus dels Rangers són
l’expressió d’aquells natius protestants que sempre van sospitar i menysprear
als papistes i mísers irlandesos. Glasgow embogeix contingudament quan
s’enfronten Celtic contra Rangers com si fos una segona Irlanda del Nord
latent. La resta de l’any és una gran urbs atlàntica amb uns habitants molts
simpàtics que fan gala d’un particular accent.
MEMORIALS
En
qualsevol ciutat, en lloc prominent, en el poblet més aïllat d’aquest país, en
el cementiri o a la capital en el castell damunt la roca, s’aixequen greus,
dignes monuments a tants i tants de combatents morts en mars llunyans, en
terres de mai tornaràs. Marcats damunt de pesades planxes de bronze o de marbre
fosc, llegendes del perquè de tants malaguanyats, llistes de cognom i rang. En
alguns indrets s’exhibeixen immensos volums, esgarrifoses, corprenents,
interminables llistes de tots aquells que pagaren amb la seves vides el paper
imperial del Regne Unit al món. I encara quelcom més emocionant es veure
desfilar als ex-combatents en els aniversaris de la II Guerra Mundial,
herois que en massa foren allistats per aturar el deliri expansionista de
l’Eix. Desfilen els ara ancians sense a penes públic pels carrers, coixos i amb
muletes, tota una vida carregant el preu per defensar les nostres llibertats. També
d’aquestes llunyanes terres, gent compromesa i valenta va respondre amb la seva
sang i la seva suor, el crit desesperat de la República espanyola.
Les moltes massacres perpetrades a l’Àfrica,
les constants batalles en terra Índia per mantenir la perla de l’Imperi, la Guerra de l’opi a la Xina , la guerra de Crimea,
les dues guerres mundials, són alguns dels capítols més sagnants de la recent
història britànica, ergo d’Escòcia. Allistar-se a l’exèrcit de Sa Majestat era
una bona sortida per a molta gent de les capes humils. Per a la classe
benestant el prestigi que oferia el rang d’oficial podia arribar a ser una
exigència social. Apart d’aquest component social, l’exèrcit britànic va nodrir-se
ja des de la segona meitat del Segle XVIII dels ferotges “Highlanders”. Aquests
Al costat de la Galeria Nacionalla
Guerra d’Espanya (1936-1939). No per la fanfàrria de les
trompetes, ni tan sols pel tremolor de les gaites, ni pel guany d’un shilling,
ni tan sols per veure els seus noms il·luminats. El seu fou un crit d’angoixa
que vingué dels cors del poble d’Espanya. Alguns pagaren amb les seves vides és
cert. El seu sacrifici no fou en va.
Erigit pels amics de
l’Associació de les Brigades Internacionals.”
formaven cossos
independents dins l’estructura regular dels batallons i se’ls coneixia per la
seva duresa i efectivitat en el combat.
Entre la tropa regular més desafortunada els escocesos acostumaven a
conformar les primeres files, carn de canó. Aquesta darrera informació dista és
clar de ser una asseveració científica, però així ho asseguren molts escocesos
avui en dia. Els pobres sempre han estat escollits com a carn de canó. La
relativa pobresa d’Escòcia respecte a altres parts del Regne Unit hauria
propiciat que els reclutes més desafortunats fossin els escocesos. I per cada
cent camperols de mil poblets de Caledònia, un afortunat escocés de bona
família feia carrera, fins arribar a alt funcionari en el vast imperi de Sa
Majestat.
De tota aquella època en que els allistats voluntàriament o a la força carregaven
les bateries de l’imperi britànic, queda una festa anomenada Tatoo. La cara
imponent, digna y folklòrica dels soldats i batallons d’ara i d’abans es mostra
amb tota la parafernàlia, pompa i disciplina en la majestuosa esplanada del
castell d’Edinburgh. Bandes musicals amb el sac de gemecs com a protagonista,
la vestimenta amb el kilt, birrets amb un inconfusible sabor “highlander”, són atraccions
molt apreciades per turistes i descendents d’escocesos oriünds de la Commonwealth.
En més d’un lloc de la ciutat, en
racons especialment visibles, destaca l’escultura d’un gran coronel sobre un
cavall, d’un soldat representant a la tropa de tantes i tantes guerres per
preservar la influència de la
Gran Bretanya al canal de Suez, a la Mediterrània , a l’Àsia…
Caiguts a la Guerra
de Crimea, a la Gran Guerra
Placa de carrer en
llengua gaèlica traduït en anglès a Stornoway, capital de l’Illa de Lewis.
D’ínfima densitat poblacional la totalitat de l’illa compta amb 18.000
habitants. Són famoses les misterioses pedres neolítiques de Callanish.
SCOTS
Porto
ja un bon temps a Edinburgh, la ciutat amb més immigració anglesa d’aquest
país. En moltes ocasions he tingut dificultats per entendre als locals degut al
seu particular accent. Tot i així, en cap ocasió m’he vist completament perdut
en l’enteniment de l’interlocutor i la transacció personal o de consum amb èxit
s’ha completat. El que la majoria parla no deixa de ser un anglès molt
particular. Però més enllà de les capes socials més cultivades o immigrades que
parlen anglès amb l’accent local, sentiràs un altre idioma.
Quina
llengua em parla aquest xaval vingut del camp? Que m’està dient aquesta dona treballadora?
Entre r i r una cadència musical m’estimula les orelles i amb esforços
aconsegueixo caçar escadusseres paraules. Em resulta impossible entendre el que
em diu. No és
que parlin un anglès tancat; és, que parlen “scots” (escocès). Amb el temps
aprendré a seguir més atentament aquest cantar, una llengua que em sona a
primitiva i en simbiosi amb la terra que trepitgen els naturals d’aquest país,
el regne de l’herba batuda pel vent, dels cels tapats i el mar fred, dels
atapeïts boscos i de la roca viva que traspua eternitat.
L’scots és la llengua de part dels
escocesos, de la regió anomenada Borders, del "central belt" que
ocupa la franja més poblada de costa a costa amb els dos pols urbans de Glasgow
i Edinburgh, del comtat d’Aberdeen (on rep el nom de dòric) i de les illes
Orkney i Shetland. L’scots conviu i es barreja amb l’anglès parlat amb accent
escocès en aquelles latituds. A la resta del país tan sols es parla l’anglès i
escadusserament el Gaèlic. D’aquesta darrera llengua, al llarg de l’Alta Edat
Mitjana, l’scots va incorporar multitud de vocables que vingueren a enriquir la
seva llengua i a diferenciar-la de l’anglès.
Afirmen els lingüistes que l’scots
és una de les formes de l’anglès antic. L’antic regne angle de Northumberland abraçava
part de l’actual Escòcia sud-oriental fins al segle IX. Malgrat que els reis
scots (de parla gaèlica importada d’Irlanda) van acabar controlant aquella zona,
la llengua d’aquelles terres pervisqué. Amb el procés de modernització
d’Escòcia, que implicà assumir institucions continentals com els ordres
religiosos i el feudalisme, els monarques començaren a incorporar l’scots com a
llengua de la cancelleria. La proximitat de l’scots amb l’anglès deuria
facilitar la substitució del gaèlic, que passaria a ser patrimoni exclusiu de
les Highlands i de les Illes Hèbrides fins al desastre de la II Guerra Jacobita en
que el Gaèlic gairebé desaparegué.
A l’època renaixentista la llengua scots
visqué el seu moment més brillant, dotant-se de normes ortogràfiques i creant
una literatura d’envergadura juntament amb els textos emanats del parlament. El
lligam polític d’Escòcia amb França, en el que s’anomenà la “Auld Alliance”, va
enriquir la llengua scots amb vocables francesos. Però vingué la unió dels
regnes escocès i anglès al 1707, i l’scots va ser una de tantes institucions
que es veié greument perjudicada. D’ençà d’aquella data, la llengua anglesa va
iniciar un procés d’infiltració irremissible fins al punt que a mitjans del
segle XVIII els propis escocesos veien la seva llengua com a provinciana,
indigna d’una comunitat cultivada. L’anglès era la llengua del nou parlament,
la llengua del comerç, la llengua que tenien que aprendre tots aquells que
volien fer carrera a la metròpoli londinenca o a l’imperi que s’estava forjant.
Poetes com Robert Burns (1759-1796)
van lluitar per mantenir viu l’orgull per la pròpia llengua. La sentida obra
d’aquest senzill senyoret es motiu d’homenatge generalitzat al país. Carrers,
pubs amb el seu nom, dies de Burns en els que es recita poesia en scots
recorden la figura de referència de la literatura scots. I si bé molts dels
escocesos ja no parlen scots, tots estimen al poeta romàntic, signe de que no
tot el que es perd cau en l’oblit. Mentre l’ànima d’un sol home anheli quelcom,
allò podrà ser renascut. Recordant el tractat de la Unió del 1707, va escriure
Burns al 1791 al poema “Such a Parcel of Rogues in a Nation”:
Fareweel
to a’our Scottish fame,
Fareweel
our ancient glory;
Fareweel
e’en to the Scottish name,
Sae
fam’d in martial story.
Now Sark
rins o’er Solway sands,
And
Tweed rins to the ocean,
To mark
where England’s province stands:
Such a
parcel of rogues in a nation!
What
force or guile could not subdue,
Through
many warlike ages,
Is
wrought now by a coward few,
For
hireling traitors’ wages.
The
English steel we could disdain,
Secure
in valour’s station,
But
English gold has been our bane:
Such a
parcel of rogues in a nation!
O,
would, or I had seen the day
That
treason thus could sell us,
My auld
grey head had lain in clay,
Wi,
Bruce and loyal Wallace!
But pith
and power, till my last hour
I’ll mak
this declaration,
We’re
bought and sold for English gold:
Such a
parcel of rogues in a nation!
/3/
Qui sap si servar l’scots a les
venes va possibilitar a la generació posterior a Burns al llarg del segle XIX poder
concebre obres que contribuirien a portar la literatura anglesa a l’olimp de
les millors obres universals. Parlem de Sir Walter Scott, Robert Louis
Stevenson, Connan Doyle. Els dos primers, incorporant lèxic scot a les seves
obres han donat a conèixer al món sencer la llengua que en la seva època es
parlava en aquest racó del món. Però el reconeixement que aquest autors feien a
la seva pròpia llengua era com un testimoni en una elit ja totalment
anglicitzada. S’ha d’esperar al segle XX per a que un poeta militant com Hugh
MacDiarmid engegués un esforç més sistemàtic de recuperació de la llengua. El
fet que ara s’estudia la seva obra com un revival de l’scots és signe de que
malauradament l’scots encara té molt camí per recórrer.
L’immigració anglesa i inclús les
estances de joves europeus que van a aprendre la llengua anglesa a Escòcia
tampoc ha ajudat a la recuperació de la llengua scots. Wir Ain Leid (la nostra
pròpia llengua) diuen. Si quan arribes a Escòcia i preguntes alguna cosa i et
responen “Oh Aye”, o “I dinna ken pal”, no t’espantis, es scots. T’estan dient
que “Si, oi tant, ” i “no ho sé amic”.
EL LLEURE I ELS FRUITS DE LA TERRA
Discrets,
íntims, s’obren al carrer uns establiments per beure i fer un mos. Són locals
nets, decorats com de casa de nines, amb un aire de ruralitat apaïsada, càlids
interiors, tot calma, correcció, suaus i educades maneres, lluny de qualsevol
estridència del carrer o del pub. Aquests interiors són un petit paradís on
oblidar les insatisfaccions domèstiques o del treball. Mesura i perfecció en els
pastissos, en el te que portarà la llet apart en una gerreta de porcellana
blanca, cuca tradició necessària en la estricta
normativa de com servir correctament el te. Detalls per tot arreu com floretes,
innocents quadres costumbristes i memorablilia pseudovictoriana. L’entorn porta
a un a viatjar al temps del “Tea-Total” (només te). Allò fou un moviment que
infructuosament predicà l’abstinència, situant a l’alcohol com la mateixa
encarnació de Satanàs. No triomfà, vista l’acceptació que en aquest país tenen
els pubs.
Eren els reis les "draughts"
i les “ales” (una mena de cervesa), fins que vingueren les Guinnes tan humils
com poderoses. Els irlandesos que immigraren en massa cridats per la
prosperitat de Glasgow, popularitzaren la cervesa negra. Un trèvol dibuixat a
l’escuma que corona les majestuoses pintes és el millor regal que et pot fer
una "barmaid" (cambrera) d’un pub a Escòcia. Cosines de la Guinnes són les denses
cerveses escoceses, tot un àpat, marrons, àmbar en ocasions, amb un toc de mel
les més lleugeres. Vingueren ja en el segle XX begudes més insubstancials, la
“lager” dominant avui en dia que ha transformat la tradició cervesera
d’aquestes terres. Però les “ales” i “draughts” d’aquest país, que foren el sostén
bàsic d’aquesta pobre gent, encara ofereixen el seu alt valor nutritiu i una
especial agre dolçor. Ningú com elles està tan ben conformada.
Be
prou potser el whisky és l’or líquid d’aquesta terra. La cervesa serà el bronze,
la beguda del poble. Calders, Tennents, McEwan’s, Deuchards, són alguns dels
noms de les cerveses locals, les marques més consumides en pugna amb cèlebres
marques internacionals. Darrera de tot, el secret més ben guardat, l’aigua.
Ella que dóna el cos és l’or d’aquesta terra. I totes les cerveses, les de casa
junt amb les internacionals donen vida a aquelles altres llars, els pubs.
En un
d’aquests pubs, amb taulons de fusta com a sòl, s’aixeca viu, tant com més
tones de cervesa s’ha vessat damunt d’ell, un modest escenari en un racó. Amb
els primers sons, ja sigui folk o versions pop, la gent s’anirà ajuntant al
voltant, colpejant talons, presos pels acords i les lletres. És l’esperit d’un
poble que demana sempre assaborir els fruits de la seva cultura en comunitat,
la cerimònia de celebrar la societat en un lloc cobert i acollidor. Entre la
concurrència, gent de tota condició i professió, molts obrers. Com aquells que
treballen en una planta de salmó.
Cada dia, al finalitzar la seva
jornada de treball, sense dir-se una sola paraula, esgotats pel cansament
físic, alienats després d’hores de moviments mecànics en total concentració,
uns quants esperaran l’autobús que els porti a casa. Al polígon industrial del
llunyà port domina la penombra. Només una llum ataronjada del costat de la
parada protegeix a aquests treballadors de la desolada nit enmig d’un
fantasmagòric escenari de principis del segles XX. Ells seran els primers en
pujar a l’autobús que cap al centre es dirigeix. I a mesura que a les parades
va pujant la gent els obrers del salmó observats se sentiran. Una forta olor a
peix de la seva roba es desprèn. Cada nou passatger que puja a l’autobús poc
triga en inconscientment inquirir amb l’olfacte sobre l’origen d’aquella
estranya sensació, aquella fortor. I els culpables d’aquella olor, amb el cap
acotat, cap a la finestra miraran. Arribats a casa tota la roba a la rentadora
portaran, però cap detergent podrà amb aquella olor a la prima volta
foragitar.
I de la mateixa manera
que l’oci de la nit fa oblidar la duresa laboral, el matí ofereix igualment una
bona manera de satisfer els sentits. Alguns mengen “haggis”, fet a base de
fetge d’ovella, farcit dins un budell d’aquell animal. Qui pot perdre's semblant
explosió de sabor a les papil·les i la recompensa de l’energia que atorga un
aliment tan calorífic? El visitant que renuncia al rei dels plats escocesos pot
arriscar-se amb una pasta blanca, servida en un bol, que té l’aspecte de
cereals en llet. La conseqüència d’empassar-se l’aliment és una immensa
sensació de pobresa, de simplicitat a la boca. Amb prou feines els turistes
aconsegueixen acabar-se el bol. És el “porridge”, “oat” (civada) banyada i
desfeta en llet.
L’esmorzar es completa amb dos
talls de bacon, unes quantes cullerades de “baked beans” (mongetes cuites en
llauna) banyades en una salsa industrial de quelcom a mig camí del tomàquet i
el ketchup. M’esperen per completar el tiberi matutí dos talls de “black
Pudding” (botifarra negra), uns ous estrellats i una “potato scone” (pasta de
patata fregida). Ha estat un “full breakfast”, esmorzar complert sense cap mena
de dubte, una garantia per encarar adequadament les inclemències del temps. El
dinar serà lleuger i consumit a corre cuita. Al final de l’esmorzar, el bacon
m’ha fet oblidar la pobresa de la civada.
Durant
molt temps però, aquell cereal, juntament amb la "ale", cervesa en
scots, va ser la base de la dieta per a la majoria de la població. Ja a l’edat
moderna la patata ajudà a complementar un xic aquella pobre dieta en
sensacions. Avui en dia la patata segueix present a la cuina escocesa moderna.
És típic en qualsevol restaurant servir-te com a entrants un petit plat amb
“baby potatoes”, uns talls de carbassa bullida i brócoli. La cuina escocesa es
presenta així de saludable per donar la benvinguda a grans estofats o plats
únics com les gegants “backed potatoes”. Els cuiners són destres en treure un
gran partit amb el mínim d’ingredients. I sobre aquesta base de productes
naturals s’aixeca tot seguit una orgia de plats rics en greixos, creacions més
o menys barroeres que tenen a la maionesa com a aderezo estrella.
En
l’apartat de postres, la moderna Escòcia és llaminera, adicte en desmesura al
sucre i a la xocolata. El tradicional “fudge” (una mena de torró) deixa pas a
una àmplia gama de barretes de xocolata i una pastisseria que podria esgotar
les reserves mundials de mantega. Sens dubte, bé es necessiten calories en
aquests territoris del nord, batuts sempre per la pluja i el vent.
Quan
hom ha estat el dia sencer lluitant contra els elements, quan la humitat envesteix
al vianant a través d’un sòl com acabat de fregar, quan una fuetejada constant
de vent i plugim s’enfronta al teu pesar caminar, llavors aprecies el calor
d’una llar de foc. Són de gas, disposades al centre d’un ampli menjador, a
l’altura dels peus, protegit per un vidre que deixa entreveure falsos trossos
de llenya. Per les diferents estances discorren penjades costelles de ferro fos,
malgrat que la calor s’escola per tot arreu en aquestes cases que acostumen a
ser més que centenàries. L'inquilí atansa les seves mans a la calefacció. Aquesta,
també servirà d’assecador per a una roba que en el llarg hivern desisteix de
ser estesa a fora, on sense concessions la pluja impera.
I a la recerca d’aquesta calor que aquí poc es troba a l’exterior, els
escocesos emigren ritualment en massa, cap al sud, a la Mediterrània on
impera el sol. Gairebé tots els habitants d’aquelles contrades coneixen algun
lloc de la costa brava, la costa daurada o la costa blanca. En les agències de
viatges de les ciutats escoceses es troben ofertes de “tot inclòs” en hotels de
3 estrelles a preus molt econòmics. El turisme exterior una setmana sencera surt
més a compte que fer turisme de proximitat durant un nombre inferior de dies.
Són aquests turistes gent de classe treballadora amb pressupostos ajustats que
arriben en vols charter i de low cost a localitats com Salou, Lloret o Benidorm
a on trobaran sol per a recarregar les piles, sorra pels nens, souvenirs de
mala qualitat i els mateixos pubs i cervesa que a casa seva. És gent que va i
vé sense deixar cap petja en la societat local més enllà dels ingressos que
representa per a l’economia local, el color i la despreocupació que aporten al
litoral mediterrani. I si bé per una setmana canviaran el seu paisatge boirós
per un cel ras, substituiran la col per l’enciam i el bacon pel llom, mai
s’acabaran de sostreure del seu país. Si més no això sembla indicar la manera que
tenen de vestir, amb les samarretes dels seus equips de futbol, tal com
orgullosos ambaixadors del seu país.
De
la pluja aquí mai t’escaparàs. Ella s’estima tant a aquest país, que gairebé
tots els dies per aquí es vol passejar, descarregar. És generosa i curosa.
Lluny de grans tronades, de provocar riuades, destrosses i pedregades, assegura
per a aquest paisatge un verd sempre lluent. Constant, l’element humit s’imposa
a l’estoica calma d’un entorn delirós per aconseguir d’ésser eixut. En el repòs
de la nit t’aniràs a dormir enmig d’aquesta tímida, immensa percussió. La
insistència dels cels per imposar-se a la terra és a voltes un pesar sobre
aquestes gents que delimitats tenen els seus espais on poder humanitzar el
terreny, fora de la intrusiva voluntat de l’aigua, que cala per tot arreu i reclou
als homes en oasis impermeables.
Són
pesades les finestres… tan pesades com els núvols que hom veu al aixecar-se i
decidir-se a obrir les cortines per veure la llum del matí. Un cop més, després
d’un bon grapat de dies el matí refusa donar el bon dia. I pesadament la
persona aixecarà el finestral, pujant el vidre i sentint el marc blanc recórrer
esforçadament la guia de fusta, l’esforç d’uns braços per aixecar l’ànim dels
ulls que miren entristits a la severa capa del cel. Paisatge horitzontal és el cel
de les ciutats, dibuixant els núvols discretes motllures, suaus com el paisatge
interior d’aquestes terrers.
I
tornant a la pluja, aquesta provoca en els seus habitants l’efecte contrari en
l’abillament al que es podria esperar quan la pluja et pot sorprendre en
qualsevol moment. En aquell país un comerciant de paraigües no té res a fer. El
vent que de costum acompanya a la pluja arruïna els paraigües en pocs minuts.
Però impermeables i roba que pugui protegir de l’aigua tampoc s’estilen per
aquestes contrades. És una extensa costum sortir lleugers de roba, faci
Tenda de licors especialitzada en whiskys al carrer Royal
Mile d’Edinburgh. Aquest carrer major neix com una deu al capdamunt de l’antiga
ciutat medieval, al rock volcànic on es troba el castell. Un seguit de carrerons
perpendiculars es precipiten cap als dos vessants del carrer major, el qual
desemboca a la planúria on es troba el Palau de Holyrood (la santa espina) i
des de fa poc el parlament escocès.
fred, pluja o neu. Aquest tret sociològic,
més pronunciat en el jovent que sembla fet a prova de refredats, sembla com una
pervivència de la rudesa celta i víking. Adaptat al medi i els elements al
final ja ni et molestaran.
Però la gran dominadora és alhora la
mare “nutrientis” que daura d’or els productes d’aquesta terra. Potents rierols
d’aigua cristal·lina engendren el licor més preuat del món, d’un cos pur.
Contenen minerals en estat pur que un dia van recórrer roquissars i gorges
avall, lliscant entre el basalt, alimentant de salut terres, bèsties i humans.
Pujant la costa oest, al comtat d’Aberdeen es troben un reguitzell de petites
poblacions dedicades a l’el.laboració de Whisky. En aquests pobles destaquen
per damunt de tot dos edificis, l’església i la destil·leria. En el lloc de
culte, s’aixeca espigat un campanar de pedra, una sòlida massa cúbica donant
volada a una simple façana plana i un teulat a dos aigües. I dins del mateix
camp panoràmic de la vista, veiem una forma més juganera, una daurada amorfa
massa lleugera. Els alambics semblen sortir com cebes del terra, alçant-se,
aprimant-se fins convertir-se en una conducció que s’enrosca per les teulades,
com antena d’un insecte gegant.
Més
enllà de l’art i tradició d’el.laborar l’anomenat Scotch, la clau de la fama
del l’or líquid que fan en aquelles contrades, es troba en les dues matèries
primes bàsiques: aigua i civada maltejada. El difícil clima i subsòl d’Escòcia
fa difícil altres cultius, però gens el de la civada. Després de collir el
cereal es posa en remull per a que germini i tot seguit es procedeix a
assecar-ho. Aquest cereal sec es dipositarà en
recipients per a banyar-se en la pura, preciosa i mineralitzada aigua
que corre pels rierols d’aquell país. El tímid contingut de sucre de la civada
serà objecte de “wort” (una espècie de maceració en ebullició per transformar
l’almidó en sucre, resultant en un líquid amb alt contingut de sucres). Aquest
líquid anomenat wort es transferirà a uns depòsits per a la seva fermentació, i
d’aquests dipòsits als alambics per a la destil·lació. Bullint el líquid s’evapora
l’alcohol arrossegant les millors essències i passant pels budells de coure
l’alcohol torna a l’estat líquid, anomenant-ho ja whisky.
També
hauríem de parlar d’un tercer element que aporta la nota floral a alguns dels
whiskys de més renom, la planta del bruc que allà anomenen “heather”. Després
caldran anys, tres com a mínim, de repòs en botes de roure (algunes provinents
de Jerez). És el que els natius anomenaren des de fa segles l’aigua de la vida, una medicina, del gaèlic
usquebaugh o usky. Quin bé de Deu per a la nostra salut! I si no, escoltin
l’oda al whisky que l’historiador i cronista Raphaël Holinshed va fer allà cap
al segle XVI: "Being moderately taken, it slows the age, it cuts phlegm,
it lightens the mind, it quickens the spirit, it cures the dropsy, it heals the
strangulation, it pounces the stone, it repels gravel, it pulls away
ventositie, it keeps and preserves the head from whirling, the eyes from
dazzling, the tongue from lisping, the mouth from snuffing, the teeth from
chattering, the throat from rattling, the weasan from stiffing, the stomach
from womblying, the heart from swelling, the belly from wincing, the guts from
rumbling, the hands from shivering, the sinews from shrinking, the veins from
crumpling, the bones from aching, the marrow from soaking, and truly it is a
sovereign liquor if it be orderly taken” /4/
Detall del monument
dedicat a Gladstone el 1917 a
Coates Crescent, Edinburgh. William Gladstone fou primer ministre a l’últim
terç del segle XIX, moment àlgid de l’imperi britànic. La figura de la imatge
és una al·legoria de la
Història , sempre llibre en mà, presta a escriure un nou
capítol en l’esdevenidor d’Escòcia.
Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com
THE SPEED OF THE CLOUDS
En
cap altre lloc a la terra em sento tant lliure, expandint-me discorrent per
aquesta suau successió de turons i valls. Després d’un llarg viatge per l’oceà
aconsegueixo aterrar. Lluny de voler dispersar-me em deixo emportar per la
inèrcia. Llisco a través del cel admirant les ones de verd amb les taques de
petits pobles o casetes aïllades amb les teulades apuntant-me, donant-me la
benvinguda. Inclús quan arribo al populós cinturó central cap shock espatlla el
meu delir. Entrar a Europa per ’Escòcia és com una lleu transició a mig camí
entre la desolació humana de l’oceà i el monstre urbà de part de l’Europa
Occidental. Comandant em sento a Escòcia, mentre que en altres llocs em sembla
tan sols estar de passada entre unes gents que ni tan sols es preocupen de
mirar-me, oblidat, desconnectats de la volta que s’estén juganera sobre els
seus caps.
Transiten ràpid en aquest país de la
claror a la boirosa foscor, de cels oberts a un mantell de plom que tan sols la
pluja deixa passar. Amb celeritat els canvis es succeeixen sobre els caps dels
escocesos. En breu, per voluntat d’aquestes gents, en aquesta antiga nació que tant
s’estimen, també és pot succeir un canvi radical. Es preveu per aquest mateix
2010 el referèndum per a la independència. Serà la conclusió d’un llarg camí
per recuperar la sobirania.
La lluita per desconnectar-se d’Anglaterra, desfent així la Gran Bretanya , data
des de la mateixa fundació del Regne Unit al 1707. El resultat del referèndum
pot propiciar la recuperació de l’estatalitat d’Escòcia; o bé la continuïtat
del Regne Unit si les tesis sobiranistes són superades pels unionistes. Però
sigui quin sigui el resultat del referèndum, res no tornarà a ser igual.
S’anirà amb celeritat cap a un canvi radical després de negociar els termes de
la independència amb Anglaterra? O bé un resultat negatiu a la plena sobirania servirà per augmentar el sostre
competencial desmobilitzant així possibles noves convocatòries sobiranistes?
2010 - Decision Day, el gran dia,
anhelat per molts des de fa dècades, centúries. Tot començà el mateix dia en
que es donà a llum al Regne Unit. Llavors, una anàlisi de la situació econòmica
va fer decantar-se a la noblesa escocesa a favor de la Unió amb Anglaterra. La gran
massa de la població va rebre la notícia de l’abandó de la independència amb
tristesa i indignació. Andrew Fletcher, un dels pocs notables que s’oposaren a la Unió , com a últimes paraules
abans de morir diria: “Lord have mercy on my poor country that is so
barbarously oppressed” (senyor, tingues pietat del meu pobre país, tan
bàrbarament oprimit).
Els malestar generat llavors ajudà a que set anys després el primer
aixecament jacobita prengués forma. Després vindria un segon i últim desafortunat
intent que gaudí d’un gran suport al nord. Al sud, tant en el moment de la immolació
al 1707 com a les dècades posteriors, la Unió va ser quelcom acatat, sense passions ni
benediccions. Tot i les inicials dificultats econòmiques, el nou Estat creat
estava cridat a convertir-se en l’amo del món. En l’època de l’imperi britànic els
avantatges sempre van ser més valorats que els desavantatges: com la de tants
morts i ferits servint a l’exèrcit de Sa Majestat.
Amb els primers signes d’esgotament
de la potència imperial, començà a desvetllar-se el sentiment nacionalista
escocés. El moviment anomenat “Home-Rule” propicià la creació de la figura del
“Secretary of State for Scotland” al 1885 i més endavant, desaprofitada l’oportunitat
de l’efecte dominó de la
Independència d’Irlanda, es creà la “Scottish Office” al
1926. Peixet per als incorruptibles, els que no s'acontenten amb autonomies de
major o menor grau. “Scotland shall be free” (Escòcia serà lliure) encara és el
seu lema. Gent com aquesta donaren a llum al 1934 al SNP (Scottish National
Party). Sempre amb la bandera de la independència per davant com a meta
irrenunciable, l’SNP en un exercici de pragmatisme va acceptar l’autonomisme
com a via cap a la independència.
Donar un pas significatiu en
l’Autonomia sui generis de que gaudia Escòcia des del tractat de la Unió va ser possible al 1979.
Malgrat tenir una Llei pròpia i diferenciada de la resta del Regne Unit,
malgrat tenir moneda pròpia, una església autòctona, malgrat tots els
instruments que asseguraven gestionar part dels assumptes propis, Escòcia era
orfe de parlament propi. Amb el suport dels Liberals, Laboristes i SNP es
preparà un referèndum per a que Escòcia es dotes d’una cambra pròpia. En
aquella anhelada consulta popular de 1974 els votants es pronunciaren a favor
de crear el parlament escocès. Malauradament s’havia imposat una clàusula
enverinada en que el 40% de l’electorat havia d’estar a favor del si. Malgrat
que el si superà al no, l’abstenció feu impossible arribar a aquell llindar que
s’havia fixat.
De donar un gran pas endavant es
passà tot seguit a uns anys difícils per al nacionalisme. La poca estima de la
destructora Margaret Thatcher envers a la nació escocesa començà a soscavar els
pilars de l’autonomia. Veient l’electorat escocés les maniobres de Westminster
contraries als interessos d’Escòcia, el suport al partit conservador minvà
elecció rere elecció fins a la època de John Major. Un gran argument per a la
independència en aquella època fou la clara diferència d’opcions polítiques al
sud i al nord de les Borders. Mentre Anglaterra es pintava de blau, Escòcia era
cada cop més laborista. Com podia un partit conservador que amb prou feines
tenia representació a Escòcia, regir els assumptes d’aquest país?
Amb l’ascens de Tony Blair, els
plans per aconseguir un parlament propi tantes vegades posposats es van fer
realitat. En el referèndum de 1997 l’electorat escocés aprovava sobradament la
creació d’un parlament propi. Començà a rodar la nova cambra de representació
amb els “Honors d’Escòcia” (espasa, ceptre i corona) al Maig de 1999. Després
d’uns anys de residència en un edifici històric neogòtic al capdamunt de la
“Old Town” (casc antic), el parlament es mudà a l’altre banda del carrer major.
El brillant edifici, obra d’Enric Miralles, que des de 2004 alberga la cambra
escocesa ha nomenat ja tres primers ministres. El parlament començà a caminar
sota la hegemonia del partit laborista que escollí com a primer ministre a
Donald Dewar. La sobtada mort del primer ministre propicià la successió del seu
delfí Henry McLeish i ja a la segona legislatura de Jack McConnell que
necessità del suport del partit liberal per a la seva elecció.
Al 2007, les propostes més
esquerranes del partit laborista escocés respecte al liberalisme de Blair van
ser insuficients per impedir l’ascens de l’independentista SNP. Aquest partit
des de les primeres eleccions s’havia posicionat com a segon partit més votat.
Patí però una considerable pèrdua de vots a les segona contesa electoral.
Després de tornar a postulats més progressistes i recuperar al seu líder més
carismàtic, l’SNP obtingué una gran victòria amb 47 diputats dels 129 escons
que configuren el parlament escocés. Lluny de la majoria absoluta, ningú (els
partits d’àmbit estatal) ha volgut ballar amb l’SNP tenint per tant que
conformar un govern en minoria. Fidel a les seves promeses electorals l’SNP promet
convocar el referèndum per a la independència. Mentrestant va construint la
nació amb els instruments de l’anomenada “Devolution” (Autonomia).
Malgrat l’oposició de la resta de
partits del ventall parlamentari escocés, el referèndum té tots els números per
a convocar-se amb totes les de la llei. La tradició democràtica de la Gran Bretanya
exigeix donar la paraula a la gent. Si guanyés el Sí, això implicaria a la
llarga la mateixa desaparició de la Gran Bretanya. Que és un Regne Unit sense un dels
regnes? Quedarien Anglaterra i Gal·les com a únics portadors de la Gran Bretanya ? Els
sentiments nacionalistes de Gal·les revifarien i la desconnexió Anglaterra-Gal·les,
des de la conquesta de la segona a l’Edat Mitjana, es consumaria. Les
implicacions per als estats associats com Jersey, Mann, o tot el que pot passar
amb la Commonwealth
i la mateixa corona són més difícils de pronosticar. La independència d’Escòcia
provocaria sens dubte un efecte dominó en altres Nacions sense Estat de la Unió Europea.
“Brave Scotland”, valenta Escòcia
deien els poetes. Ho seran ara els seus ciutadans en aquesta cruïlla històrica?
Per Escòcia, amb el seu potencial humà i material, recuperar l’estatalitat és
iniciar un viatge de futur alhora que un retorn a les essències, car sobirana
va ser. Com en l’època de la Il ·lustració
ara Escòcia pot tornar a ser un far, un exemple a seguir. Donaran el salt,
canviaran? O faran les institucions i molts aspectes de la mà de les relacions
internacionals. Però la vida als pubs poc s’alterarà, les vaques i les ovelles
ni s’immutaran, les estàtues tan dignes en les altures romandran, la molsa
progressarà, les gavines volaran, i la Saltire , com sempre batuda pel vent s’agitarà.
El vent imponderable continuarà martellejant per entre els carrers de
pobles i ciutats, passejant-se violent al llarg de les valls, colpejant els
cims deshabitats. Abraçant la terra el mar persistirà en escolar-se com
escletxes gegantines pel país. I els titans de cotó que discorren pel cel
tampoc d’Escòcia com fins ara es cansaran. La pluja, generosa, tampoc
s’aturarà. I en mi, pedra, primigènia, nua i impassible la bellesa mai
s’acabarà.
TRADUCCIONS
/1/ “el nostre príncep i rei. A el,
com a l’home que ens a portat salvació al nostre poble, ens encomanem tant per
la llei com per els seus mèrits de que la nostra llibertat pervisqui, i al seu
costat, vingui el que vingui, estem decidits a estar. Encara que si abandonés
el que ha començat, i acordés fer de nosaltres o del nostre regne subjectes del
rei d’Anglaterra o dels anglesos, ens veuríem obligats tot d’una a desfer-nos
d’ell com si fos un enemic que vol subvertir els drets seus i propis nostres, i
fer d’algun altre més apte per defensar-nos el nostre rei, ja que mentre restin cent de nosaltres vius, mai
sota cap concepte serem sotmesos al domini anglès. No es de veritat per glòria,
ni per riqueses ni honors que lluitem, sinó per la llibertat – només per això,
que cap home honest lliura si no és amb la vida mateixa.
“Amonesti
i exhorti al rei dels anglesos, que hauria de tenir prou amb el que el pertany
(...), a que ens deixi a nosaltres els escocesos en pau, que vivim en aquesta
pobre petita Escòcia, més enllà del qual no hi ha sojorn possible, i cobegem
només el que és nostres”
/2/
“Que les lleis relatives a la Regulació del comerç, duanes, i impostos, que
Escòcia en virtut d’aquest Tractat és responsable, siguin les mateixes a
Escòcia, a partir i després de la
Unió , que a Anglaterra; i pel que respecta a totes les altres
lleis, vigents en el Regne d’Escòcia continuïn després de la Unió , tanmateix vigents com
abans (excepte aquelles contraries o inconsistents amb aquest Tractat) però
alterables pel Parlament de la Gran Bretanya
/3/ “Quina colla
d’infames a la Nació ”
Adéu a la fama escocesa / Adéu a la
nostra antiga glòria / Adéu inclús al nom d’Escòcia / d’història marcial tan
brillant. / Ara el Sark corre fins a les sorres del Solway, / I el Tweed corre
fins a l’oceà, / marcant allà on es troba la província d’Anglaterra: / Quina
colla d’infames a la Nació !
/ El que la força i l’astúcia no pogué sotmetre, / Al llarg d’èpoques de
guerra, / Es ara doblegat per uns pocs covards, / A canvi de sou recompensa de
traïdors / L’acer anglès poguérem desdenyar, / segurs del nostre valor, / però
l’or anglès ha estat el nostre verí: / Quina colla d’infames a la Nació ! / Si hagués vist jo
el dia / Que la traïció d’aquesta manera ens podria vendre, / el meu cap i cabells
grisos l’hagués deixat convertir-se en fang cuit, / per estar amb Bruce i el
lleial Wallace! / I sempre mentre visqui, fins a la meva darrera hora / faré
aquesta declaració, / Ens han comprat i venut amb l’or anglès: / Quina colla
d’infames a la Nació !
/4/
Si es pren amb mesura, alenteix l’envelliment, atura la flema, il.lumina la
ment, aviva l’esperit, cura el decaiment i l’asfíxia, arrosega a les pedres,
repeleix la grava de la ureta, fa fora les ventositats, protegeix i preserva el
cap de la migranya, als ulls de l’encegament, a la llengua de la paràlisi, a la
boca de la insensibilitat, a la dents del titil.litar, al coll del vómit, a
l’ansios de la rigidesa, a l’estomac del malestar, al cor de la tumefacció, a
la panxa i als budells del dolor, a les mans de tremolar, als nervis de la
lentitud, a les venes d’obstruir-se, del patiment d’osos, a la Medul ·la d’empapar-se, i certament és un
sobirà licor si es pren amb ordre.
ÍNDEX TEMÀTIC
- Celtes..............................................................................7
- Romans.........................................................................10
- L’assalt scot i la formació d’Alba......................................14
- Víkings............................................................................22
- St. Andreu......................................................................26
- Macbeth..........................................................................33
- Les guerres d’independència..........................................41
- Rei dels escocesos.........................................................46
- Maria Stuart....................................................................51
- Presbiterianisme.............................................................54
- La unió amb Anglaterra...................................................65
- L’aixecament jacobita......................................................70
- L’herència dels clans......................................................75
- L’emigració.....................................................................79
- Grans literats..................................................................82
- La Il.lustració i el Positivisme...........................................89
- L’urbanisme georgià........................................................92
- El sistema legal..............................................................96
- El sistema de finançament............................................102
- Miners i obres...............................................................107
- Glasgow i MacKintosh (Charles Rennie)........................110
- El peatje humà de l’imperi i el preu de la llibertat...........116
- Llengües.........................................................................123
- A la recerca del sol........................................................127
- Whisky..........................................................................132
- Autonomia; Independència?..........................................139
- Traduccions..................................................................145
